diumenge, de desembre 26, 2010

DE QUÈ US QUEIXEU?

Catalans, de què us queixeu?



-Buah! Buah! que si Espanya ens roba, que si les sentències dels tribunals espanyols ens esquilen anant i tornant, que no ens deixen ser el que som... buah! buah!-

Adoptem un ruc com a símbol identitari i reivindicatiu, quan tenim l'escurçó o l'ós bru del Pirineu. Somiem en ser funcionaris quan són les empreses on hi ha el poder de decissió. Ens tomben un Estatut que ens ha costat déu i ajuda fer-lo i sortim un milió de catalans al carrer, però a l'endemà votem regionalisme. La nostra diada nacional és la conmemoració de la DERROTA quan tenim victòries a manta per celebrar. Volem seleccions nacionals i omplim les seleccions espanyoles de jugadors, títols i prestigi. Canviem de llengua a la primera i ens flegel.lem quan veiem que el català agonitza... De què us queixeu?

30 (o 300) anys fent el gos faldiller; que borda i borda, però surt corrent a la primera puntada de peu.
El nostre botxi ho fa bastant millor. Amb l'adveniment de la democràcia va haver de reconeixer les seves passades de frenada i per netejar-se l'ànima de culpes passades ens va autonomitzar, però ens ha estat observant...
Ens ha vist joiosos de participar en la modernització del seu estat (que no nostre), s'ens ha anat acostant mentre ens flairava, ara ja amb l'ànima neta de tota culpa i mica en mica ha passat d'ensenyar-nos les dents a fotre'ns dentellades. A cada embocada ens arrenca un trocet del nostre ser, i a cada embocada la nostra resposta és un altre bram (com els rucs) i una acotada de cap.

Deixeu de buscar culpables fora de Catalunya, deixeu d'assenyalar amb el dit com criatures de 4 anys al nen que ens ha fotut una pedreda mentre brameu la vostra pena. La senyoreta ja n'està farta de sentir-nos plorar cada dia, n'està farta de treure'ns els mocs de la cara i n'està farta de curar-nos les ferides de les dentellades que per pusilànimes ens deixem fotre.
Pedrades, mossegades, pessigades, robatoris de berenars, pilotades als morros i estirades de cabell no fan més que constatar que tinc un fill tonto.

The Guess Who; Clock on the Wall

diumenge, de desembre 19, 2010

4 HOMES I UN DESTÍ

Desgraciadament per Catalunya estem davant una nova legislatura que no farà més que evidènciar que el nostre parlament i les nostres institucions no serveixen per res.
El deute de la Generalitat és quasi tan escandalós com el nostre dèficit fiscal, i no ens deixaran endeutar més, com tampoc, ningú aturarà la sagnia de la missió que Déu ens ha encomanat; rescatar economicament a Espanya cada any amb 20.000 milions dels nostres euros.

El nou Govern, presidit per l'Atur Mas haurà de retallar (ja ho han dit) en despesa corrent i inversions. Al mateix temps, tant el concert econòmic que CiU portava en campanya, com la possibilitat de legislar per intentar una sortida a la greu crisi econòmica toparan contra el mur polític i constitucional espanyol.
No voldria ser a la pell de l'Atur Mas, ja que haurà de gestionar una depauperada administració catalana al mateix temps que es defensa de les envestides de la sentència del T.C espanyol sobre l'estatut. A més, el PP té el govern espanyol a tocar i la crisi a Espanya impedirà millores econòmiques per Catalunya. L'Artur,té tots el numeros per fracassar.

CiU ha sigut per molts catalans l'aposta per l'il.lusió, l'aposta per la millora del país de tots els que estaven exausts d'invents progressistes pilotats per analfabets.
A tota aquesta gent, què els quedarà quan s'adonin que seguint la linea autonomista que ens proposa CiU no hi ha res a fer? Que el país no millora, que no ens deixen legislar, que la Generalitat no ens pot atendre...

L'entrada de SI al parlament hauria de servir per dotar d'altaveus el sobiranisme desacomplexat, per acabar de convecer a tants i tants catalans que han optat per donar una altre oportunitat a Espanya -votant a CiU-, que no hi han més opcions que les sobiranistes.
4 homes polèmics, però preparats, amb dots per l'oratòria i bregats en 500 batalles. Al meu modest entendre, per poc que ho fagin bé, Espanya, el PP i CiU els ho posaran a mamella de monja.
Més de cent mil catalans varem encomanar una feina a Laporta, López-Tena, Bertran i Strubell,
Senyors, a treballar dur que la realitat i el destí faran la resta.

The Garage Gods; I Will Be Free

dissabte, de desembre 11, 2010

L'INCDEIBLE SUPED HOME NODMAL

Tot poble necessita els seus tótems, aquelles icones que leviten, que es mouen un pam aixecats de tedda i que amb moviments quasi angelicals ens mostden el camí a seguid.
Ja volddien molts països tenid-me (o a un que s'assemblés), i vosaltdes catalans...
-Només havieu de votad pdogdssisme, catalans!
-Us heu equivocat! sedeu castigats
-L'heu cagat!, heu despedtat la fieda votant a la pèdfida ddeta.
Què us passa colla de buddus! Que mai heu entés des de des...Jo, us deixo votar i ja veieu quin disbadat m'heu fotut!
Sí, ja sé que el metdopagés de Dipoll no la té ni la meitat de gdossa que jo, ni és la meitat de guapo ni de llest que jo. Plega metdopagés! dimiteix! (agafa el meu exemple)
Només jo, que gaudeixo d'aquesta posició elevada i pdivilegiada ho veig clad, tots els demés no veieu des de res, ignodants!
Todnadé!!!!

The Remains; Hang on Sloopy

diumenge, de desembre 05, 2010

REBAIXES D'IMPOSTOS?

Sóc fumador de 2 paquets diaris de tabac ros, i després de fumar, cuidar els meus fills, esbargir-me i furgar-me les orelles, quan en tinc delit i ganes em dedico a administrar una petita empresa.
He rebut amb aplaudiments d'orella les rebaixes d'impostos que ens apunta el Govern de ZP. Rebaixa en l'impost de societats; aquell impost en el que l'estat participa en els percentatges de beneficis de les empreses. Collons!!! a mi no em rebaixaran gaire, o no em rebaixaran res... fa 2 anys que no guanyo diners. però es que tampoc em retornaran el que vaig pagar en anys de bonança.
Per compensar aquesta gran pèrdua econòmica l'Estat espanyol apujarà l'impost del tabac. Producte del que en sóc consumidor tant si guanyo diners, com si en perdo.
Per tant, m'estan pujant els impostos (one more time)

Quan semblava que ja no hauriem de pagar mai més l'impost cameral revolucionari , al que jo ensenyo el dit cor i faig retornar el rebut al banc, tot esperant que s'el guanyin i iniciin un procés executiu, resulta que "els empresaris" (no sé quins) es revolten i diuen que no pot ser!!! que les cameres hauran de tancar!!! ...
I què? (dic jo)
Quina classe de liberal, obliga a pagar un impost a una entitat empresarial que em presta zero serveis i al que m'obliguen a inscriure'm?
Srs representats de les càmeres de comerç, us proposo un pacte. El mateix suport que vosaltres m'heu prestat tot ajudant-me a cobrar impagats, a no ser atropellat per les administracions i a defensar-me en èpoques difícils serà el mateix ajut que us prestaré jo... Demà tots al INEM.

Aquest país està girat de caps per avall i no sembla que tingui sol.lució...

The Hairy Nipples; Cheapest sound

diumenge, de novembre 28, 2010

DESTITAMOLLITZEU-VOS!!!!

Avui els catalans votem i tenim les neveres plenes de cava. Per dinar n'obriré una ampolla i per sopar potser dues o tres...
No guanyarà el meu candidat a President, però guanyarà Catalunya. Amb quasi tota seguretat l'infame Tripartit quedarà esbardellat com una tomata madura llançada a 1000Km/h contra el terra. És un sacrifici inajornable.
Només el primer.
Avui comença un canvi que ens demanarà fermesa, intel.ligència i esforç. Avui comencem un llarg camí, però el começarem més junts, més units, segur. El catalanisme obtindrà una majoria absoluta al Parlament. Guanyaran els titesmolles, ja ho sé. Però ser governats per un titamolla (amb tots els respectes, eh!!!) que s'ha posat com a objectiu el concert econòmic és importantíssim. Si l'aconsegueix, collonut. Però no tindrà ni l'aritmètica, ni la comprenssió espanyola per obtenir-lo... I per molt titamolla que sigui, el futur president no serà tan idiota per quedar-se quiet.
Esgotades les vies titesmollistes, què li quedarà a la major força política catalana? Destitamollitzar-se!!!!

? And The Mysterians- Girl (you captivate me)

dissabte, de novembre 20, 2010

QUÈ VULL?

Davant les properes eleccions al parlament i després del viscut ultimament ja m'he decidit. Ja sé a qui votaré.
Espanya m'ha fet entendre que no hi tinc res a fer, que no em vol ni em dol, que només em necessita per pagar-li la "festa" i prou. No crec en l'Estatut aprovat per el parlament espanyol, no crec que mai Espanya ens otorgui l'igualtat fiscal amb Euskadi o Navarra, no crec en la manera de redreçar la crisi aplicada pels governs de Madrid.Votaré sobiranisme, votaré independència, votaré Catalunya.
Dins aquesta opció puc triar; CiU, Esquerra, Rcat i SCI.
L'opció més tebia i amb més sang d'orxata és CiU. Mai s'han declarat obertament sobiranistes, Duran i Lleida (i seguidors) em fan sortir grans de pus. Tenen les mans lligades per els poders fàctics que els donen suport i massa interessos a la capital espanyola. No els veig ni amb la força ni la convicció suficient per donar a Catalunya el que necessita.
D'Esquerra (ex-ERC) n'avorreixo el sectarisme proletari, la falta d'intel.ligència dels seus estrategues i l'apoltronament i aborregament de molts militants, que només els votaran per seguir en els seus llocs de treball en l'administració. Han malgastat 7 anys al Govern, amb l'ùnica intenció de destruir a CiU i no m'agrada que hagin posat per davant del país un pacte que ha portat a tenir un govern desatrós i a un analfabet espanyolista com a màxim representant dels catalans.
Sempre vaig pensar que RCAT i SCI s'ajuntarien, ells són i representen les ganes de canvi, de millora, no tenen (teoricament) hipotèques amb Espanya. Diuen les coses clares i coincideixo amb el seu programa en que cal una regeneració democràtica de la vida catalana urgentment.
He de reconeixer que per mi va ser una decepció saber que no anirien junts a les eleccions.
M'atrauen les dues opcions, però només en podré escollir una i em quedo amb SCI, el partit d'en Joan Laporta. D'entrada en Laporta és un líder nat, potser l´únic líder amb consciència de ser-ho que tenim a Catalunya i ja em conformaria que fes per Catalunya la meitat del que ha fet amb el Barça. SCI porta un equip de primera línea i amb gent molt preparada que provenen de tota classe d'ambits de la vida catalana. M'ha convençut també la transversalitat dels seus suports i la cara d'il.lusió de molta gent que he vist en els seus actes (sempre plens de gent). I precisament, trobo que això és el que més ens cal als catalans, il.lusió i treball a més de fermesa.
Jo ja ho tinc decidit, votaré a SCI

Thee Headcoatees; Melvin

dissabte, de novembre 13, 2010

LA SUBHASTA

Ja ha començat la subhasta. Concert econòmic, fer respectar l'Estatut, referendum d'independència , el comunisme com a sol.lució, "apartheid" lingüistic i més Espanya... Aquestes són les propostes que d'entrada es cotitzen a l'alça.
Els nostres megasuperultra preparats i compromesos polítics ens ofereixen la sol.lució als molts problemes dels catalans.
Seguint la premisa principal de "no dividir" la societat jo els proposaria que s'ajuntessin, que fessin un govern de concentració "regional i folklorica" aplicant unes polítiques transversals de tots els seus programes. Tenim la sol.lució.

Omplir els carrers i les places de Catalunya amb músics a baix preu que passin el plateret per recollir i completar el que el magnífic estatut ens ha deixat, mentre enviem al Tribunal Constitucional i a Joan Carles de Borbó una sol.licitud per fer un referendum d'annexió a Veneçuela, redactada en perfecte bilingüé castella-catanyol.



Voteu, voteu i no us preocupeu
Que aviat la sol.lució veureu.

The Crawdaddys; There She Goes Again

diumenge, de novembre 07, 2010

HEM CREAT UN MONSTRE

No cal sortir de casa per estar generant impostos. El sól fet d'engegar la tele des del sofà, o obrir un llum, o l'aixeta, o pujar a l'ascensor ja està generant ingresos a les administracions. Paguem per el que guanyem, per el que gastem i per el que tenim. Paguem per neixer, per viure i per morir.
Paga el més ric i paga el més pobre, però qui sosté el sistema és l'amplia (fins ara) classe mitja treballadora.
Paguem perquè volem jubilar-nos, volem hospitals, escoles, carreteres i dirigents, volem ajuts socials, volem protecció... I d'entrada el concepte el trobo molt correcte, però...

Amb poblacions on l'index de jubilats és del 30% o més, el 20% d'atur i el 20% de funcionariat el concepte no té futur. El 30% de la població no pot mantenir al 70%, jo m'hi nego, dimiteixo. La vella dita; "n'hi ha que van a cavall, perquè n'hi ha de burros" és avui ben certa.
Hem creat agències administratives, càrrecs i empreses publiques, exèrcits de funcionaris als municipis, consells comarcals, diputacions, CC.AA, estats, Unió Europea, ONU, OTAN, Nacions Unides i lligues internacionals per la reproducció dels llimàcs...
Els europeus estem donant cobertures socials a parts importants de ciutadans d'altres continents, a canvi de molt poca o nul.la contribució al sosteniment del "sistema".
Subvencionem a grans artistes ( i petits també), medis de comunicació (sempre al servei del amo), esportistes patrios mentre els fem tributar a Sud-Africa per no pagar tant. Hem subvencionat el latifundisme de la Duquesa de Alba, hem comprat vots a 400€,  hem regalat diners a multinacionls mentre hem deixat caure PIMES (que creen el 80% dels llocs de treballs). El diner públic corre a mansalva per tot arreu, excepte quan qui el necessita és el qui el genera, la classe mitja. Jo entenc que són molts a repartir, però desmotivar i castigar amb restriccions a qui de veritat genera tota aquesta opul.lència és tractar-los d'imbècils.
La crisi ha evidenciat el malbaratament que es fa i s'ha fet dels nostres diners... ara ja no en queden per jubilar-nos als 65, els hospitals i els centres educatius tenen seriosos problemes de manteniment, hem d'aturar o ralentitzar inversions en infrastructures i cada dia és més dificil obtenir cobertures socials i ajuts.

O desinflem al monstre i posem més diners a disposició dels qui creen riquesa, o si seguim fomentant la desmotivació de tota aquesta gent anirem de cap a la fi del nostre sistema de vida. La fi d'una civilització

The Eyes, My Degeneration

diumenge, d’octubre 31, 2010

TRUQUEU AL METGE...

Aquesta setmana passada hem dit adéu a Joan Solà i el mateix dia, un tribunal espanyol posava en suspens el reglament d'usos de la nostra llengua al Ajuntament de Barcelona i a la Diputació de Lleida.
La familia Solà va preferir posar el feretre ben lluny dels dits del Tripartit, retraient-los el desastre que ha suposat el seu govern. Preguntem-nos en quin altre país "democràtic" del món es deixen posar restriccions a la seva llengua?
Aquesta setmana s'ha fet públic un treball que demostra la força i la voluntat d'aquest poble quan es posa a treballar plegat. Per molts només és una anecdota que el major LIPDUB fet fins ara al món (més de 5.000 participants) estigui fet en motiu de l'independència de Catalunya. No és només una anecdota. És una demostració més del potencial d'aquest país. Mireu-lo fins el final.

Plorem als nostres personatges rellevants que ens deixen, i ens dona la sensació que cada vegada som més orfes. Mentre per l'altre banda aprofitan qualsevol escletxa per ferir-nos, com si fossin un brau al mig d'una plaça d'aquestes tant espanyola. Ens van clavant banderilles, piques, capots, ara ja  descaradament, sense vergonya, fins i tot deixen de banda aquell famós "que surta el efecto sin que se note el cuidado", 
Però s'han s'han equivocat, el dia que deixem els lipdubs i s'ens doni per exercir el nostre dret democràtic a més d'un li entrerà un mal de panxa. Només ens ho hem de proposar.


Dr Feelgood; You Shouldn't call the Doctor


diumenge, d’octubre 24, 2010

CALL ME SCARLETT

Totes les enquestes pre-electorals donen una àmplia victória a l'Artur Mas, però, en farà prou per governar? serà prou valent -si governa- per portar a terme els canvis molt necessaris que necessita el país? té prou eines el President de la Generalitat per redreçar Catalunya? Voldran canvis els grups de poder que ajuden a Mas? Moltes preguntes i quasi totes amb resposta de color gris...

La fórmula tripartit d'esquerres és suicidada i enterrada. L'autonomisme de peix al cove put, el peix és podrit. Espanya no vol aventures i necessita la mina d'or catalana. Les finances de la Generalitat mereixen -avui- menys confiança als mercats que Perú, per exemple. El teixit industrial català està condemnat a grans i traumàtics canvis. A Catalunya sobra ma d'obra poc qualificada i es necessiten especialistes, emprenedors i tècnics. L'educació no passa per el seu millor moment... la cosa continua gris.

El PSOE ha pres la mida a Catalunya, després de la no reacció davant la sentència del TC, ja saben que els catalans som com lloques, molt de coc, coc i poca cosa més. Després de ZP vindrà el PP, com totes les enquestes indiquen... la grisor plana al cel.

L'opció del sobiranisme dividiria el país, segons els professionals del peixalcovisme, sembla que continuar igual és molt millor -ara estem molt units, segons ells-. El magma dels grisos ho envaeix tot, sense líderatges forts i valents, sense projectes palpables, sense riscos, ni traumes continuarem amb la botigueta oberta, amb cara d'estúpids esperant que l'extinció i l'evol.lució ens esclafin com escarbats de la patata.

Només un raig de llum a l'horitzó;

-Dear Scarlett, call me when I am governor, call me, call me... mmmmmmmm

The Spongetones, All day and all of the night

diumenge, d’octubre 17, 2010

EL COVARD

El blanc és símbol de puresa, de neutralitat i d'honestatat, però també és el color del màxim rival.
Quan ets l'inductor i promotor d'una acció sense precedents i sotmets a votació la qüestió que saps que portarà divisió, enfrontament i alimenta al rival, no pots apareixer amb cara d'innocent xaiet neutral. O com a mínim, no pots fer-ho i pensar que èticament en sortiràs impune.
El màxim responsable del fins avui club esportiu més gran del món (no coneixem quin valor l'hi ha donat la Due Diligence a aquest detall), no pot de cap manera jugar-se el prestigi de l'entitat i l'estabilitat interna mentre públicament apareix rentant-s'en les mans. Només un inconscient o un covard actuaria així.

Tenim un país ple d'inconscients i covards, per això som on som. Tenim un país ple de Poncis Pilatos, de gent     amb l'escrot ple de recuit que els ennuvola la ment i es posen a disparar dins la seva mateixa trinxera. Maten germans, amics o compatriotes per rebre el premi del amo, com el gos de cacera que torna amb el conill a la boca esperant dues caricies al cap i un trocet de fuet.

Penso que en tot aquest affaire qui més perjudicat en sortirà i per aquest ordre seran; Sandro Rosell que ha demostrat ser un rencuniós inconscient i covard a més de tonto útil. El Barça, que està dilapidant el seu actiu contable més gran i d'incalculable valor, ser el núemero ú mundial. Els mitjans que han intentat ajudar a l'stablishment polític del peix al cove i espanyolista. I per últim, el mateix sistema de partits català, que ha creat un màrtir.

Ara, ja sé a qui votaré.

Jet, Rollover Dj

dissabte, d’octubre 16, 2010

SOCIALISTES CATALANS I ALTRES VOTANTS DEL PNB

El PSOE ha tancat un acord d'estavilitat fins a final de legislatura amb el PNB. Zapatero podrà desgovernar Espanya fins el 2012.
El PSC votarà a favor del traspàs de 32 tranferencies estatutaries basques que estaven pendents, el PSC votarà a favor del canvi de nom de 3 provincies basques... igual que va votar a favor de blindar el concert econòmic per Euskadi i el nega a Catalunya.

Clama al cel la deslleialtat estatal envers algunes autonomies; que 25 o 30 anys més tard d'aprovar-se els estatuts encara quedin 32 transferències pendents per els bascos i que només es concedeixin a canvi de suport als governs de torn espanyols és una gran vergonya.
Però més vergonya em faria ser socialista català. El superàvit fiscal per tres quartes parts d' Espanya i el blindatge del concert basc porten a Catalunya a la misèria, amb els vots a favor del PSC.

L'amor del PSC per Catalunya quedaria retratat i eternament demostrat, quan la super-woman i ministra de guerra dirigís la tropa direcció Barcelona, després d' una declaració unilateral d'independència del parlament català. Declaració que en aquets moments sembla ser l'ùnica via d'escapament per els catalans, abans que aquesta gran bola de merda i de nom Espanya ens arrossegui cap a la fosa sèptica.

Booker T & The Mg's; Hip Hug-Her

diumenge, d’octubre 10, 2010

Quan la crisi va colpejar amb virul.lència; impagats, reducció de comandes en un 50 o 60%, bancs tancant aixetes i desmoralització en general, el futur inmediat es presentava molt negre.
Retallar despeses amb reducció de plantilla i despeses en general, intentar que els bancs no reduissin els crèdits ja concedits, però mai intentar augmentar-los, buscar clients prou solvents i cobrar per avançat els dubtosos a risc de perdre les comandes... Per posar un exemple; em va tocar reduir el meu sou en un 30-35%, i quan no hi havia prou "cash" aquell mes no cobrava.
Per sort no em vaig escoltar a qui em reconamava endeutar-me més. Avui, he consolidat els llocs de treball, he assegurat comandes  fins d'aquí a un any i aviat necessitaré més personal. Personalment puc dir que d'aquesta tempesta ja n'hem passat el pitjor.

Una cosa puc assegurar: Si hagués augmentat la plantilla, si només hagués reduit en un 5% els sous, si m'hagués seguit endeutant a ritmes desmesurats, si hagués pujat partides pressupostaries en un 10% i si hagués seguit depenent dels morosos avui ja seria al calaix.

Ho vaig fer completament el contrari del que avui està fent el flamant conseller d'Economia el "Doctor" Castells. És clar que jo al seu costat sóc un mindundi... no sóc ni doctor, ni economista, ni conseller, ni psocialistu, ni surto als diaris.
Ell, ha de seguir tractant amb morosos (PSOE), dona un 10% més als partits per la campanya, contracta a nòmina de la Generalitat qualsevol cosa que respiri i tingui carnet d'esquerres o sigui parent d'algú amb carnet, continua contractant caterings a cos de rei per les 49 inauguracions diaries del cordovés i finalment ens vol "col.locar" als catalans -tot apel.lant al nostre sentit patriotic- entre 1000 i 2000 milions d'euros de deute de la Generalitat (empresa en semifallida) a un interés molt "interessant" 4,5%, ja que les entitats crediticies li han barrat la porta (no patiu que les tornarà a amenaçar tal i com va fer amb BS)

Però en Castells i jo compartim interessos comuns. Jo em jugo el meu patrimoni cada dia... i ell també es juga el meu patrimoni.

The Garage Gods; She don't love you anymore

divendres, de setembre 24, 2010

DIVIDIR LA SOCIETAT ?

Quan cada dia s'alcen més veus a favor de la sobirania plena de Catalunya, alguns argumenten que això dividiria la societat, que no ens convé. Ni aposten clarament per una cosa ni per l'altre i juguen amb aquesta ambigüitat estudiada, només per obtenir més rèdits electorals. A més, ignoren que callar les veus dels sobiranistes existents ja és de fet una divisió provocada per ells mateixos. Com si a aquesta altre meitat hagués de callar o empassar-se la seva voluntat.

Vaig ser víctima voluntaria d'una enquesta sociològica per telèfon. Una conegudíssima agència estadistica em va tenir més de mitja hora sotmés a una bateria de preguntes. Endevineu sobre què anaven quasi un 70% de les preguntes? Doncs sí!! sobre l'independència de Catalunya i sobre Joan Laporta.
Les enquestes i els estudis sociològics deuen està donant un resultats excel.lents al sobiranisme, o almenys prou importants per centrar les seves preguntes i estudis socials sobre quin perfil i quina quantitat exacte de gent està disposada a trencar el DNI espanyol.

Els agents narcotitzants de la societat catalana estan espantats, no els acaben de sortir el números.I és que avui per avui per els catalans és un mal negoci ser espanyols i no hi han raons de pes per seguir dins l'Estat espanyol. 
El dia que diaris con La Vanguardia i El Periodico o TV3 i RAC-1 deixin de menystenir a la meitat dels catalans sense veu i expliquin fil per randa tots i cadasqun dels avantatges econòmics i socials de l'independència de Catalunya, tornarem a tenir una societat cohesionada. Però mentre els interessos econòmics dels qui manen en aquets mitjans, avui narcotitzants, siguin continuar amb l'statu quo actual, seguirem tenint una societat dividida.

Cachorro Grande; Lunatico





dissabte, de setembre 18, 2010

28.769 MILIONS D'EUROS

Aquest és el deute de la Generalitat catalana segons el banc d'Espanya. Això representa un 27% del total de deute acumulat per les CC.AA del Regne d'Espanya, quan som el 16% de la població.. Aquets 28.769 milions ja son un 24% més que fa un any enrera.
L'agència de qualificació creditícia Flitch Ratings ha rebaixat el nivell de solvència a mig termini, cosa que dificulta encara més, sumat al elevat endeutament, la possibilitat d'obtenir crèdits per part de la Generalitat.
El mal no es queda aquí; el gran endeutament de les administracions públiques frena i limita l'endeutament empresarial i privat. El crèdit s'el emporten les administracions en detriment de les activitats productives.
Què vol dir això?
Tancament d'empreses, empobriment del país i grans dificultats per retornar el capital prestat a mig i llarg termini. A la vegada, acomoda a la població a una mena de "PER". Cobro per existir, no cal que m'esforci.

El nefast sistema de finançament català, l'espoli espanyol junt al malbaratament del Govern ens han dut a una situació límit, que ens ha perjudicat en conjunt i en particular. L'intent de canvi social ha estat nefast per el país i l'estarem pagant molts anys, cosa que hipoteca el marge de maniobra de Catalunya i els seus habitants en el present i el futur.

Potser tenen raó els que igualen l'independència a decadència, però de fet, només són hipòtesis molt discutibles i gens contrastables.
Els fets palpables són que formant part d'Espanya sotmesos a un espoli de 20.000 milions d'euros/anuals i amb un govern d'analfabets espanyolitzadors aviat haurem d'enderrocar els polígons industrials per plantar naps i ens desplaçarem amb carreta tirada per rucs.

Algú hauria d'ensenyar a llegir al tarugo espanyol que ens han endossat de president.

The Lambrettas; Poison Ivy

diumenge, de setembre 12, 2010

TROBAREM A FALTAR EL TEU SOMRIURE

Trobarem a faltar a l'Original imitat per Sergi Mas. L'home que més ha fet per Catalunya, per omissió, traïció, fariseisme, partidisme, miopia i ignorància.
Ens el varen col.locar de President després que el seu partit hagués obtingut els pitjors resultats electorals de la història -aviat pulveritzaran aquest rècord-. Però és que la seva obra de govern ha estat molt pitjor encara. Tant pitjor, que molts catalans adormits han obert els ulls després de la col.lisió que ha patit la "fragoneta" pilotada per Montilla.
El que no se li pot negar a Montilla és que durant el seu "mandat" i a mida que es succeien els incidents i els catalans ens adonavem de la nostra situació de cul de sac, ha anat creixent un pensament molt generalitzat del "ja n'hi ha prou". Fins al punt, que ha deixat completament arraconat l'eix que vertebrava el pensament i les creences polítiques de molts catalans, esquerra-dreta.
Montilla ha dut la política catalana al eix català-espanyol -amb l'ajuda del PSOE i del PP-. Aviat, el 28 de Novembre tothom s'haurà d'autoafirmar davant les urnes, i la pregunta serà Catalunya o Espanya. No serà un referendum amb una pregunta i resposta clara, del tipus Sí o No, però s'hi assemblarà molt.

Per això li vull donar les gràcies a n'en Montilla, primer per fer-nos adonar a molts catalans que Espanya és un nefast negoci, i segon per brindar-nos l'oportunitat d'aquest "referendum" i annunciar-lo tant clarament -a la seva manera, pobret-.

Ah!!! i no patiu, que ell no repetirà pas...

Greenhornes; High Time

dissabte, d’agost 28, 2010

L'EXTINCIÓ DE L'ERICÓ DE MAR ESCANDINAU D'ALETES NEGRES I PÈL ROS


Charles Darwin va ser el primer en arribar a la conclusió que les especies evol.lucionaven per no extingir-se. Molts factors intervenien en aquestes necessàries evol.lucions. Fins i tot, es dona el cas que certs individus d'una mateixa especie no desenvolupen aquestes variacions o mutacions i acaben extingits en aquelles regions on no hi han hagut canvis en una majoria amplia de l'especie.

Fa 4 anys a Catalunya, en plena euforia econòmica el debat evol.lucionista de la societat es va centrar en el reduccionisme entre dretes i esquerres -de quin color tenim les antenes-. Debat del tot estèril. Estèril per obvi; la UE ens marca uns mínims i uns màxims i és impossible per més d'esquerres que siguis instal.lar "Gulags", o desprotegir a la societat en un atac de dretanisme...
Si a tot això li afegim que els catalans ni tenim la clau de la nostra caixa, ni tampoc tenim capacitat real legislativa propia, es d'estúpids creure que mai podrem triar cap a on i com ens cal mutar-nos per subsistir.
Un paràsit que actua sobre la nostra caixa i sobre la nostre sobirania legislativa ens impedeix defensar-nos com espècie i com a societat.

Molts anys perduts i molts cops de pal al cap han estat necessaris per que la societat catalana s'adonés de cap a on cal anar per sobreviure al present. Tot i així, parts àmplies d'aquesta societat encara no es volen creure la realitat. No els convé i els trenca els esquemes establerts. Demostren un gran egoïsme cap als seus fills i nets, i cap a la societat catalana en general. Es tal el seu egocentrisme que neguen la possibilitat que el poble decideixi a les urnes la seva evol.lució. Ens dibuixen tota sèrie de plagues i desastres -com si la plaga del paràsit no fos prou greu- i ens diuen que això acabaria amb nosaltres.

Ha arrivat l'hora de decidir si de veritat volem existir com a espècie, o si per el contrari ens deixem assimiliar per el paràsit i desapareixem.

Garotas Suecas; Codinome Dinamite

dijous, d’agost 19, 2010

LA FILLA DE LES SS


Berlin a 19-08-2010

La presa de posessió en règim d'interinitat del ombusman alemany, ha recaigut a mans de Olga Himmler -filla de Heinrich Himmler-. 
Afiliada i representant política del partit ultradretà alemany, la filla del alt comandament de les SS ha encetat la seva feina, portant al Tribunal Federal alemany una recusació a la llei d'acollida d'immigrants a Baviera. 
Llei que intentava una integració pacífica i acollidora, segons els representants del Land. Olga Himmler esgrimeix que el frankfurt i la cervesa són símbols nacionals de tot Alemanya i que per tant, tots els menjadors d'acollida han de servir la variant salsitxera alemanya -que es serveix a tot el país- i cervesa a dojo. 
Diu que l'arròs o el pa estan molt bé i que l'aigua potser es bona, però que els alemanys s'han criat des de temps immemorials a base de suc fermentat de cibada i de tripa de porc embutida, i els nouvinguts així ho han de fer.
Diu també en la seva recusació, que tant els jueus com els musulmans residents a Alemanya tenen dret a deixar les seves costums arcaiques, brutes i tercermundistes, per abraçar la superior cultura alemanya i ajudar al foment de l'industria nacional del ram de la xarcuteria i els fermentats de lúpuls.

Fins el moment ningú del Govern alemany ha gosat portar la contraria a la defensora del poble, ni tant sols cap mena d'associació d'intel.lectuals o moviments socials han obert boca. I el que semblaria un despropòsit és en realitat un desitg ocult de la gran majoria del poble alemany. 


Aquesta notícia que és del tot impensable i que ompliria de vergonya al poble alemany i la U.E està passant en un altre Estat "europeu", amb altres noms i altres recusacions.

És curiós el desvergonyiment dels fills del Alzamiento. Aquells que anaven a escola i assenyalaven amb el dit els fills dels dissidents, els feien creure que els seus pares eren delinquents i males persones. Avui després de més de 30 anys de "democràcia" a Espanya, els escollits continuen ocupant els ressorts de més poder al Estat i segueixen exercint d'hereus del llegat polític que els seus pares els varen deixar.
Aquets camaleons, falangistes d'adolescents i garants de la democràtica constitució del 78 de vells, han sigut uns avantagistes tota la vida, han tingut més oportunitats que els demés, han disfrutat de les fortunes de dubtosa procedència dels seus pares i han estés els seus tentacles de poder, disfraçant-los de democràcia.
Que Espanya calli i otorgui és minimanent comprensible, però i Europa? 

The Outsiders, Keep on trying



dissabte, d’agost 07, 2010

NO N'APRENDRAN MAI

D'aprenents el món n'és ple. Hi ha persones que gastarien cent vides i mai haurien après l'ofici, i n'hi ha que néixen amb les qualitats per trionfar des de el primer dia.
Encaparrar-se en esfonsar, enterrar i enmerdar l'obra dels millors de cada ofici és cosa de necis, subvulgars, negats i envejosos. Demostrar les qualitats de cadascú -per limitades que siguin-, és com a mínim molt menys contaminant i destructiu. I no posa en evidència els complexes dels mediocres.
Que els primers dies del nou president del Barça hagin sigut una ofoscació en destruir l'obra del sens dubte millor president de la història del club, fins al punt d'oblidar les veritables obligacions que se li haurien d'exigir, provoquen vergonya i demostren una enveja i un rencor gens positius.

Xiqui Beguiristain abandona la secretaria tècnica, Johan Cruiff li fot pels morros la presidència honorífica i trenca relacions amb la junta. S'annuncia que el Barça no pot pagar les nòmines i es fa servir com excusa per malvendre un  fitxatge qüestionat com Chigrinski. Es continua desprestigiant el club afirmant públicament que existeix un forat comptable de més de setanta milions, quan el professor Sala i Martín va declarar uns beneficis de 12 milions.
Grans esforços i temps concentrats per girar la realitat cosa que ha impedit reforçar l'equip amb els fitjatges reclamats  per Guardiola i negociar amb les federacions la cessió de jugadors per els amistosos internacionals que hi ha dos dies abans del jugar-se el primer títol oficial del any.

La nova junta, Rosell al capdavant i l'establishment periodístic van encaminats a fer que el manadat de Joan Gaspart no fos el pitjor de la història, tot capficant-se en tapar l'obra de Joan Laporta.

007, Nearly man

dissabte, de juliol 31, 2010

ES EL NOSTRE MOMENT

Les eleccions catalanes són a tocar. Mentre el sobiranisme va desfullant la margarita amb la dreta i aguanta el ciri amb l'esquerra.
Podríem dir que els independentistes catalans declarats, s'han organitzat en "escamots de guerrillers", bastant desconnectats entre ells, de moment. Reagrupament de Carretero, Solidaritat catalana amb Tena-Laporta-Bertran i la venerable plataforma Conferència Nacional del Sobiranisme amb Broggi i Barrera. Són els tres grups que més clarament es distingeixen. En altres lligues juguen Esquerra , les CUP, PRC i infinitat de plataformes més...

Es molt bonic veure que hi ha país, que hi han patriotes, gent compromesa. Però al mateix temps es desesperant veure'ls lluitar per separat quan tots sabem que ens cal sumar.
La manifestació del 10-j va mostrar al món un cos musculós. L'independentisme ronda la majoria i els seus militants estan movilitzats, tenim una oportunitat única, històrica m'atreviria a dir.

Davant nostre, Espanya -i França-. Un Estat disposat a fer servir tota classe de mecanismes per ridiculitzar i esborrar aquest múscul català. CESIC, diplomacia, ministeris, judicatura, legislació, hisenda, policia, exèrcit, mitjans informatius... ho tenen tot a la seva disposició i llest per llençar-ho damunt del sobiranisme en el moment que els representi una amenaça.
Davant aquest mur de potència estatal que ho arrassarà tot, els catalans hauríem d'aprofitar al màxim els nostres recursos que són poquets, però suficients per guanyar si plantem cara junts.
Hauríem de saber treure profit del bagatge d'en Laporta davant la pressió, de la seva cara, del seu optimisme, de la capacitat de treball i dels coneixament legals espanyols dels que disposa Lòpez-Tena, de l'empenta d'Uriel. De l'organització de Reagrupament i del seu discurs regeneratiu, de la popularitat del seu líder. De la sabiesa, el prestigi, la serietat i el rigor dels venerables; Broggi, Barrera i Bassols. Però també ens cal l'organització i potència de les CUP, necessitem al Partit Republicà Català, ens cal Santiago Espot i Catalunya Acció, ens calen les diferents plataformes que han organitzat les consultes per l'independència... ens cal que tothom estigui apunt i en ordre de combat.

Es el moment que tots ens preguntem; què podem fer per el nostre país? Es el moment que repassem la nostra història i no tornem a caure en errors passats. Es moment de mostrar-nos ferms i units. Es el moment de Catalunya.

The Marvelettes; Too many fish in the sea

dimecres, de juliol 28, 2010

"LES CORRIDES"



Estimat lector i lectora avui us he de confessar que estic a favor del toro, malauradament no guanya mai. Quan surt a la plaça està sentenciat i per norma el torero és qui en surt viu.
El Molt honorable pecident ha agafat la bandera de la llibertat i ha votat NO a la prohibició que el seu Parlament (socis de govern inclosos) a propinat al espanyolíssim "art" de marejar un brau, pessigar-lo, estocar-lo, envestir-lo a cavall, desagnar-lo, desmedular-lo per acabar matant-lo i arrancar-li la cua i les orelles.
Com sempre, un tsunami ponentí ens assola i aquí aguantem el ruixat com podem... Com sempre.
M'ha vingut al cap un texte que fa temps vaig llegir a http://orteuiperelloisalvado.blogspot.com. Texte escrit per el gran Biel Perelló.
Rellegint-lo m'han tornat a saltar les llàgrimes i m'he permés el luxe de reproduir-lo aquí (sense el seu permís, tot sigui dit).  Però crec, que teniu el dret a riure, almenys com ho vaig fer jo.

-Com vostès, amables lectors, sabran sóc un gran amant de la fiestaen general i de la tauromaquia en particular. Per això no he resistit la temptació d'assistir a la corrida d'avui corresponent al torneig internacional San Isidro '08.

Greu error, com veuran.

El cartell anunciava morlacos de la ganadería del Marqués de Torrelodones i la participació dels diestros José Hernández, Coñón de Córdoba i Maricón de Orihuela, tots ells matadores free lance. L'event s'ha disputat al Royal Lavapiés Arena, amb un aforament per a 86.000 espectadors, que ha registrat un ple històric gràcies, en part, a l'afluència d'aficionats de l'equip visitant.

El primero de la tarde, Garboso, un rabilinguo cardeñoso apitonado de 8.000 quilos ha resultat ser un toro amb garra i José Hernández ha estat malament. Pitos i palmas, al fifty fifty. Correcte amb els ferros ha fallat com un filldeputa amb la suerte de varas i ha estat discret al cuerpo a cuerpo.

El segon toro, Heisenberg (pitoniso rabilampiño amariconao de 18.000 quilos), s'esperava amb ànsia per part del respetable. No en va aquest toro ja va debutar brillantment a la selecció sub 21 i el tendido l'ha rebut amb una ovació a peu dret al crit unànim de "Ra-úl, Ra-úl, Ra-úl". El bitxo s'ha venido arriba i ha empitonat a tort i a dret fins que el jutge de cadira l'ha fet baixar del núvol assenyalant-li una rigurosíssima doble falta que ha encrespat l'humor del público.

Ha mort fenomenalment d'un tret al cap.

El bochorno ha arribat amb la sortida al ruedo de Maricón de Orihuela, que ha estat escridassat per les seves recents declaracions sobre el preu del petroli. Per més inri el toreador ha relliscat amb una pell de plàtan i s'ha obert una cella contra elquitamiedos.

Gusiluz, el tercer de la tarda, calb i passat de pes (318.000 quilos), ha sortit en tromba i l'ha embestit por todo el ojal, tot i que estava en fora de joc. Al final silencio i palmas. Maricón de Orihuela ha estat passiu amb el capote, melangiós amb el ferro i displicent amb l'embrague.

El quart i el cinquè han estat declarat mansos i han tornat a torilesamb evidents símptomes de tenir ganes de plorar. Els ha substituit el sobrero que, quan s'ha retirat el safety car, s'ha dedicat a fer caca al costat dels picadores.

El sisè i últim de la jornada ha resultat ser un vell conegut dels més veterans: Supertoro, un bicharraco manicorto asindromado de Down de 6 milions de quilos. Maricón de Orihuela l'ha desafiat amb un parell de manolitas i el toro s'ha picat. Mentre el torero elcastigaba ben castigado a la zona de 6'25, Supertoro ha perdut els papers i li ha propinat un plantillazo al genoll. Maricón de Orihuela ha demanat el canvi amb ostensibles mostres de dolor i se li ha diagnosticat un trencament fibrilar que el mantindrà allunyat de les plazas dues setmanes. Ràpidament ha sortit a escalfar al burladero el jove de la pedrera Serafín Schrödinger, que ha estat correcte, simpàtic i força diligent. Ha demostrat caràcter i raza quan ha triat el ferro 7 per entrar a matar.

En definitiva, una tarda lamentable. No penso tornar als toros en molt temps. I ara, si em disculpen, que els donin molt pel cul i me'n vaig a veure Perdidos.-

The Miracle Workers; That ain't me


dissabte, de juliol 24, 2010

JO VULL SER NEGRE!!!

 De tothom és sabut que una vegada els americans i els espanyols varen haver de triar a quina raça inferior preníen com esclaus. Americans i espanyols s'ho varen jugar als daus. Varen guanyar els americans -com sempre- i varen triar als negres. Forçosament els catalans varen passar a ser esclaus dels espanyols
-socialistes o peperos, tant l'hi fot-.

Els americans no han hagut d'anar mai a l'Àfrica per poder menjar, però els espanyols si que han hagut d'emigrar en massa a Catalunya per poder omplir-se la panxa i prosperar.
Africa, no depén politicament de Washinton -ja m'entens-, però Catalunya és provincia castellana... n'hi ha tants i tants que qualsevol dia ens fotaran de caps a mar!!! En canvi els americans ni amb helicopters Apache, missils Tomahawks i el sèptim de cavalleria tenen pebrots d'anar a fer una Coca-Cola a la plaça major de Mogadisho.
En els darrers 20 anys ha matat més innocents el GAL que el Ku-Kux-Klan. A Amèrica no pots insultar a un negre sense haver de pagar i a Catalunya ens diuen de tot i es netejen el cul amb la bandera catalana i els folis del estatut.
català seguidor de" la roja".
A Washinton el president és negre, a Madrid és impensable que governi un català. Però no només això... Us imagineu a Bill Clinton de President de la República de Kènia? O d'Emir suprem i diví de Somàlia?Impensable oi?
Doncs a Catalunya la "governa" un espanyol sense estudis, que no parla bé i el teledirigeixen de Madrid -cosa normal en una província-

I després de molt pensar-hi i pensar-hi dimiteixo!!!! Qui vol ser català?. Ara vull ser negre!!!
Quina enveja que em foten!!!!

Sam and Dave; Soul Man

dimecres, de juliol 21, 2010

ALGUNA PREGUNTA MÉS?

-Pepe!!! nos ha salido redondo.
Napoleon Bonaparte i Alexandre Magne reunits, dirimint el futur de la galaxia, l'univers i part del estranger.
Els dos més grans estadistes que ha parit Déu, riuen cofois dels seus èxits, i tot en benefici de l'Aliança Interplanetaria de Ganímedes del Guijuelo.

Jo, un senzill mortal, només els voldría donar les gràcies per haver batallat amb tanta gallardia i honestetat al servei de la causa catalufa.

Gràcies amos!!!

The Creeps; Hi, hi Pretty girl


dimarts, de juliol 13, 2010

SEREM TANT BURRUS?

Un milió, cinquata cinc mil o quatre-cents mil... Tant l'hi fot!!!.  L'aplec del dissabte dia 10 a Barcelona era una manifestació on la majoria eren òrfes. Sense pare ni mare, sense guia.
Farts dels tacticismes, de les sospites de corrupció, de les ànsies de poltrona, dels extremats càlculs electorals i de les hipoteques particulars dels partits, els catalans ens varem (us vareu) manifestar.
Potser eren un milió, potser a casa ens en varem quedar un altre milió... tant s'em en fot!!!

Independència era el crit!!!! Prou!!! ja s'ha acabat!!!
La manifestació en si, no ens du enlloc. Fins i tot, molts mitjans espanyols s'en han permès la mofa. Tots som conscients que la properes eleccions al Parlament de Catalunya  seran la primera conseqüència de l'esput que Espanya ens ha fotut al mig de la cara. Serà on els catalans "irreals" ens podrem manifestar, abans ens serà impossible. La nostra irrealitat és tal que portem dies i dies menjant en vermell... més esputs i vacil.lades. -

-BARCELONAAA, ESPAÑOLA!!!! VOTE, VOTE, VOTE... POLACO EL QUE NO VOTE!!!!

No m'agraden els gargaxos i menys quan m'els foten a mi, i hi tornen, i hi tornen...
No penso votar a cap dels partits que actualment formen l'arc parlamentari català, a cap!!!
Jo, com tants i tants, tinc l'esperança que el seny i la rauxa que tants èxits ens han donat aflorin en aquesta societat. Espero que algú agafi la bandera, sé que ho faran i sé que seran gent preparada.
No pot ser que ningú s'en dongui compte del tresor en escons al parlament que li dona la situació actual. No pot ser que cap català intel.ligent no hagi vist la potència que li certifica el 10-J.
Serem tant burrus??

ADAM'S RECITAL; There's no place for lonely people

dissabte, de juliol 10, 2010

PER ESCRIT

El 95% del cos estatutari.


Ja tenim el texte íntegre de la sentència del TC espanyol sobre l'estatut de Catalunya de 2006.

En casos com la llengua, hem reculat al 1965 però de la Sud-Àfrica del apartheid. La reinterpretació del finançament és la certificació que l'esclavisme es ben viu al s.XXI. Nacionalment menystinguts i de genolls, i socialment dividits més que mai.
Però no us penseu pas que Espanya en surti gaire galdosa de la sentència. L'injusticia és l'anima constitucional de l'actual Espanya. D'entrada per la reinterpretació i porterior re-escrit d'unes lleis per part d'un tribunal, no respectant la separació de poders. El texte és un cúmul d'insults del tipus; Els catalans no teniu drets històrics, pero els espanyols ens remontem a la constitució del 1812 quan ens convé. També hi han perles com; els espanyols som tots iguals davant la llei, excepte els navarresos i bascos que mengen a part, degut als històrics drets forals. Tots els espanyols tenen dret a uns serveis socials mínims com geure, fer la migdiada, estar al atur 10 mesos l'any i cobrar, canviar-se de sexe de franc etc... etc, i  "algú" ho ha de pagar.
Pero el millor de tot és el que diu entre linees. Retorna al segle d'or espanyol i fa ben vives les paraules que ens va deixar Don Francisco de Quevedo al seu llibre la Rebelión de Barcelona escrit al 1640.

-"Son los catalanes aborto monstruoso de la política. Libres con señor; por esto el conde de Barcelona no es dignidad, sino vocablo y voz desnuda [...]. Esta gente, de natural tan contagiosa; esta provincia apestada con esta gente; este laberinto de privilegios, este caos de fueros que llaman condado..."

Jo no entenc com hi han catalans que ens volen fer entendre que hem d'estar contents, que Espanya ens ha "otorgat" el 95% del texte sotmés i aprovat en referendum per el poble de Catalunya. No senyors, no ens han  otorgat res, ens han posat al nostre lloc d'esclaus i s'han refermat en la seva posició d'amos de Catalunya i de tot el seu contingut, animals, flors, trolls, homenets i aprenents de polític.

La meva pregunta és, i ara què?

Larry and The Blue Notes, Night of the Sadist

divendres, de juliol 09, 2010

dilluns, de juliol 05, 2010

LES PUTES FORMES

Aquest país és una ameba!!! de vegades una gamba al forn, altres un tournedó amb paté i sovint em confón...
Que bonic és ser admirat i respectat, idolatrat i benmirat... quan pel cul t'han dat.

Com quedariem millor a la foto?
-manifestant-nos
-manifestant-nos amb una senyera
-manifestant-nos amb el lema: Som una nació. Nosaltres decidim!
-anant a llepar els peus del president extremeny de torn que pixa fora de test, com tots.
-Engegant-t'ho a la merda.
-Posant piranyes al Ebre.
-Esperant a les eleccions i votar a l'opcció més dinamitera protònica i destructiva possible.
-Linxant a Montilla a mitja manifestació.
-Enseyant el cul a lo "Braveheart" i amb el lema: La vesel.lina per les nenes!!!!
-Fent tots plegats "el Millet" en la mesura dels nostres posibles.
-Disfraçar-nos de caganer i començar a fotre'ls pets després d'haver consumit un pot de "Favada Asturiana" amb data de caducitat 1 de Gener de 1982.
-Acatar però...
-Parlar d'akelarres menystinguent els nostres bonics "aplecs"
-Acabar amb les existències mundials de Ginebra Hendrix i tònica Fever Tree.
-Mirar a la veïna i dir; Que bona que està!!!!

Jo ja no sé a quina paret toco, m'ajudes a triar?

The Apemen; some like me

dilluns, de juny 28, 2010

R.I.P ESPANYA

Se l'han "recepillao" per enèssima vegada, aquesta vegada passant per sobre de la voluntat del poble de Catalunya que lliurament va acudir a les urnes.
Trencat el pacte de convivència amb Espanya, Catalunya ha d'exercir el seu dret a decidir.

I de moment no tinc res més a dir, només voldria fer-li dos petons i felicitar a Maria Emilia Casas i ballar amb ella aquest preciós northern soul.

Homer Banks; Sixty Minutes Of Your Love

dilluns, de maig 10, 2010

JOAN, NO FEM PAS EL BOIG!!!

Apreciat president Joan Laporta. Avui ens heu proclamat campions d'Europa de basket i el proper cap de setmana guanyarem la lliga de futbol.
Estem visquent l'època d'or del club que vós presidiu.
I ara marxeu? ara ens deixeu?

Va!!! va!!! no fotem pas el boig!!!!

Organitzem una tupinada, un cop d'estat, camps de refugiats dissidents... el que sigui, però no podeu pas fotre el camp ara.
On voleu anar que estigueu millor que aquí, on sou, presidint el Barça? Voleu entrar en política?
No!! home, no.
Us destroçaran amb dossiers de tota mena, us difamaran, us diran separatista radical, haureu de lluitar amb tota la premsa, i fins i tot us emmerderan la familia.
I com a molt, i amb molta sort podeu arribar a sortir President de la Generalitat, i què? Sereu president per anar pidolar diners a Madrid? assistireu al primer aniverari de la defunció de Samaranch? Us haureu d'agenollar davant sentències polititzades d'alts tribunals espanyols?
Els nens us relacionen amb la victòria, amb l'èxit, amb l'orgull de passejar la bandera catalana als cims més alts de l'esport. Els nens ja no saben què és ser el segon i passar vergonya sovint (això ja ho aprendran de grans), heu aconseguit imprimir esperit guanyador a una generació jove i ens heu fet oblidar el passat als més grans...
I ara marxaràs a fer "el Montilla"? Va!! home va!!!

Catalunya et necessita, no deixis el Barça!!!

Loose ends; Thats it

dissabte, d’abril 24, 2010

GENERACIÓ C

Feble d'esperit, atemorida, agraïda al garrotajador, camaleònica, així és la generació C (de cagarrines). Ells són fills de la guerra civil, són els pares de la transició, son els nostres governants.
Entestats en la dualitat dreta (dolents), esquerra (bons). La gauche divine, el progressisme, el París del 68, de joves anarco-comunistes i de grans soberbis. Detesten tot alló que no giri entorn la concepció d'estat que els llibres de Franco els varen ensenyar. La dreta, l'esquerra, la dreta, l'esquerra, la dreta, l'esquerra...Madrid, Madrid, Madrid, Madrid, trionfar a la capital espanyola és la seva màxima aspiració.
Molts d'ells porten treballant en el "sistema" abans de la mort de Franco i es pensen que canviar les "olivettis" per ordinadors de Silicon Valley és un gest prou valent com per dir que varen democratitzar el país. En realitat, només varen mig adaptar el sistema als sistemes que els envoltaven (sortir de l'edat mitja del franquisme era bàsic per poder menjar). Quasi 35 anys després segueixen refregant per la cara de les altres generacions la seva obra mestra, "La Constitución del 78".

Aquesta setmana hem tingut sobredosis de cagarrines; homenatge onanístic al Jutge de tendència progressista (segons ells) Don Baltasar Garzón, a l'Universitat de BCN.
Empresonar i torturar catalans de tendència sobiranista abans de les Olimpiades del 92 fa ser molt progre es veu...
I Parlant d'Olimpiades... Aquesta setmana hem organitzat un funeral d'estat a "tutti plen" per un ric falangista, contrari a les seleccions catalanes.
Quan la setmana anterior ja havíem aguantat el cinquanté globus sonda sobre la mofa de sentència del estatut català.

Si fossin manobres, fusters, mossos de magatzem o jardiners ja estaríen retirats. Sisplau, que els faria res fer-se a una banda, sortir del mig i organitzar-se les seves "festetes" i enterraments d'estat, al casal del pensionista més proper, moltes gràcies.

Lou Rawls; Dead End Street

diumenge, d’abril 18, 2010

BUP, BUP

El divendres passat va fracassar l'enèssim intent del Tribunal Constitucional espanyol per dictar sentència del nou Estatut català. Res d'extrany, res nou.
Em vaig empassar molts diaris digitals i els comentaris dels seus lectors i dues coses en vaig treure en clar.
1) Els espanyols tenen en propietat als catalans, com aquell que té un gos o un canari, som seus.
2) No els fa cap vergonya reconeixer que si cal usar la força per tornar on ells ens volen, l'usaran.

Es molt curiós constatar que els mateixos que dicten lleis que protegeixen als febles davant els forts, com per exemple les que castiguen molt durament la violència de gènere, no dubtarien un segon en bombardejar les escoles catalanes, si la sacrosanta unitat del Regne d'Espanya estigués en joc. Res de nou tampoc.

En realitat, res de res és nou... el que em sorprèn és que el "gossos" catalans a més d'anar amb la raó i el diàleg per davant no mostrem les dents, ni ronquem. Estem tant acostumats a rebre i a perdre, és tanta la por que ens atenalla, que consentim en deixar-nos amenaçar i consentiríem en deixar-nos estomacar a cops de vara.
Som tant idealistes que pensem que amb la veritat i els desitjos de progrés i benestar ja en fem prou. Som tant idealistes que ens varem refiar de ZP, som tant idealistes i idiotes alhora, que pensem que amb bones intencions ja en fem prou. Històricament hem triat els aliats equivocats i no hem sabut llegir el tempo internacional que regía Europa i el mon, i des de fa molts anys acabem estacats a un collar en el pati de qualsevol "hidalguillo" amb mal beure...

Ja sigui per disposar de nou estatut o per obtenir altres objectius millors hem de fer autocrítica, i hem de repensar l'estratègia, que passa sens dubte per buscar aliats i estar disposats a fer coses gens honroses. Hem de jugar amb les mateixes regles que "l'amo".

Bup, bup, bup...

The Pretty things; Turn my head

diumenge, d’abril 11, 2010

L'HOME QUE NO PIXAVA COLÒNIA

Avui és un dia de felicitat per tots els culés.
La secció de basket va tornar a guanyar al etern rival i la de futbol va fer el mateix. Guardiola, Messi, Navarro, Barrufet, Rúbio, Xavi, Pedro, Adroher, Nagy... Herois de mil batalles, els millors i els més motivats, l'orgull i la professionalitat al servei del espectacle.
Fútbol, basket, hoquei, handbol, el f.c Barcelona domina esportivament, mediaticament, socialment, economicament, és el momet més dolç de la història del club. Europa i el món situa a Barcelona i Catalunya al mapa gràcies als èxits d'aquesta entitat privada.
Una trejectória de més de 100 anys, moltes llàgrimes i algun somriure, moltes persones i projectes, grans decepcions i alegries, tot ha contribuït a la grandesa i el reconeixemet d'aquesta "multinacional", però avui estem en el moment més gran. "Tenim un nom i el sap tothom"...

És molt injust com s'està tractant al catalitzador de tota aquesta energia acumulada, és molt trist veure com des de Catalunya mateix, s'escup a diari damunt la cara de qui per aptituts, coneixements, preparació, sort i estima ha canalitzat la força i la historia i les ha ajuntat amb resultats i èxits.
Joan Laporta i Estruch, un home de maneres gens corrents, arrauxat, valent, no és perfecte. Però, qui ho ès?
Resultats en ma, no té rival en 100 anys. Ens ha tornat l'orgull de ser culés i catalans, però també li exigim que fagi de "gendre perfecte".
Volíem un President o volíem casar la nena? Volíem títols o volíem ser capallanets? Volíem un home o un robot teledirigit des de ves a saber on? Tant ingenus son alguns que creuen que es pot tenir èxit anant amb el ciri a la ma? Quins interessos hi han darrera la campanya de desprestigi constant a Joan Laporta?

N'hi ha que son tan obtusos i "rarets"que davant l'edifici més imponent del món critiquen el necessari sistema d'aigües brutes. Queden esgarrifats només de pensar que hi pugui haver lavabos i es flaguel.len tot exigint que només pugui entrar al edifici aquell qui pixi colònia i cagui panallets...
N'hi ha que ho atribueixen a la sort, a una flor d'atmetller al cul (d'aquí les ganes de panallets, penso) i així es veuen capaços de menystenir la feina feta, tot oblidant que la sort es busca, es caça. Segons ells, un milionari quinielístic no és milionari.
Els més covards, li envegen l'empenta que ells mai tindran, no suporten veure'l sense les manilles que els lliguen a ells. Confonen el seny amb les gastroenteritis diarreiques que ells pateixen.

Al meu entendre, d'aquí a 100 anys (o molts menys) trobarem a faltar al capdavant del Barça a n'en Joan Laporta, aquell home que no pixava colònia ni cagava panallets...

The Pretty Things n Mates; Good Guys Don't Wear White

diumenge, d’abril 04, 2010

FUGIM DE LA MENJADORA

El pitjor que li pot passar a un país és perdre els objectius, oblidar-los o substituïr-los per d'altres d'aliens i poc decorosos.
Quan qui hauria de projectar un imatge de rigor i serietat en moments de crisi, està més preocupat per arrapar-se a la poltrona com una paparra afamada, no és d'extranyar que el seu exemple s'escampi com una taca d'oli.
El resultat de 7 anys de polítiques paparrils a Catalunya i la crisi econòmica ens porten a que la gran majoria des estudiants d'avui prefereixin viure del parasitarisme funcionarial, que de l'esforç i el risc del mercantilisme privat. Oblidant que qui otroga la plata per mantenir a les legions de xuclasangs són els percentatges que les administracions obtenen del capital privat.

Quan un país reclama de manera famolenca polítiques de protecció excessives, està reclamant caritat. S'està posant al servei de l'almoïna i al servei de qui li otorga el pa.
Un país ha de demanar que el deixin treballar, ha de demanar facilitats per desenvolupar el seu potencial comercial, industrial i emprenador. Un país ha de saber suar els cigrons que es menja.

Les polítiques de protecció social demanades com a dret diví, només per el sol fet d'existir, ens acosten més a territoris amb economies devastades o inexistens, a territoris on " l'hidalguia caciquil" i les menjadores de godallets afíns al poder han arrasat amb l'empenta i el treball.

La història de Catalunya ens demostra que no som així i que de forats més foscos n'hem sortit. Però sempre amb esforç i treball.
Avui el més necessari per el nostre país es espolsar-nos del ideari comú l'afany per cobrar del govern de torn (arruinats per uns quants anys) i recuperar l'orgull i els beneficiosos resultats de treballar per el nostre compte.
Només així recuperarem l'orgull de ser qui som i només així disposarem d'eines de pressió per fer-nos valer.

Kasenetz Katz Singing Orchestral Circus - Quick Joey Small