dissabte, d’abril 24, 2010

GENERACIÓ C

Feble d'esperit, atemorida, agraïda al garrotajador, camaleònica, així és la generació C (de cagarrines). Ells són fills de la guerra civil, són els pares de la transició, son els nostres governants.
Entestats en la dualitat dreta (dolents), esquerra (bons). La gauche divine, el progressisme, el París del 68, de joves anarco-comunistes i de grans soberbis. Detesten tot alló que no giri entorn la concepció d'estat que els llibres de Franco els varen ensenyar. La dreta, l'esquerra, la dreta, l'esquerra, la dreta, l'esquerra...Madrid, Madrid, Madrid, Madrid, trionfar a la capital espanyola és la seva màxima aspiració.
Molts d'ells porten treballant en el "sistema" abans de la mort de Franco i es pensen que canviar les "olivettis" per ordinadors de Silicon Valley és un gest prou valent com per dir que varen democratitzar el país. En realitat, només varen mig adaptar el sistema als sistemes que els envoltaven (sortir de l'edat mitja del franquisme era bàsic per poder menjar). Quasi 35 anys després segueixen refregant per la cara de les altres generacions la seva obra mestra, "La Constitución del 78".

Aquesta setmana hem tingut sobredosis de cagarrines; homenatge onanístic al Jutge de tendència progressista (segons ells) Don Baltasar Garzón, a l'Universitat de BCN.
Empresonar i torturar catalans de tendència sobiranista abans de les Olimpiades del 92 fa ser molt progre es veu...
I Parlant d'Olimpiades... Aquesta setmana hem organitzat un funeral d'estat a "tutti plen" per un ric falangista, contrari a les seleccions catalanes.
Quan la setmana anterior ja havíem aguantat el cinquanté globus sonda sobre la mofa de sentència del estatut català.

Si fossin manobres, fusters, mossos de magatzem o jardiners ja estaríen retirats. Sisplau, que els faria res fer-se a una banda, sortir del mig i organitzar-se les seves "festetes" i enterraments d'estat, al casal del pensionista més proper, moltes gràcies.

Lou Rawls; Dead End Street

diumenge, d’abril 18, 2010

BUP, BUP

El divendres passat va fracassar l'enèssim intent del Tribunal Constitucional espanyol per dictar sentència del nou Estatut català. Res d'extrany, res nou.
Em vaig empassar molts diaris digitals i els comentaris dels seus lectors i dues coses en vaig treure en clar.
1) Els espanyols tenen en propietat als catalans, com aquell que té un gos o un canari, som seus.
2) No els fa cap vergonya reconeixer que si cal usar la força per tornar on ells ens volen, l'usaran.

Es molt curiós constatar que els mateixos que dicten lleis que protegeixen als febles davant els forts, com per exemple les que castiguen molt durament la violència de gènere, no dubtarien un segon en bombardejar les escoles catalanes, si la sacrosanta unitat del Regne d'Espanya estigués en joc. Res de nou tampoc.

En realitat, res de res és nou... el que em sorprèn és que el "gossos" catalans a més d'anar amb la raó i el diàleg per davant no mostrem les dents, ni ronquem. Estem tant acostumats a rebre i a perdre, és tanta la por que ens atenalla, que consentim en deixar-nos amenaçar i consentiríem en deixar-nos estomacar a cops de vara.
Som tant idealistes que pensem que amb la veritat i els desitjos de progrés i benestar ja en fem prou. Som tant idealistes que ens varem refiar de ZP, som tant idealistes i idiotes alhora, que pensem que amb bones intencions ja en fem prou. Històricament hem triat els aliats equivocats i no hem sabut llegir el tempo internacional que regía Europa i el mon, i des de fa molts anys acabem estacats a un collar en el pati de qualsevol "hidalguillo" amb mal beure...

Ja sigui per disposar de nou estatut o per obtenir altres objectius millors hem de fer autocrítica, i hem de repensar l'estratègia, que passa sens dubte per buscar aliats i estar disposats a fer coses gens honroses. Hem de jugar amb les mateixes regles que "l'amo".

Bup, bup, bup...

The Pretty things; Turn my head

diumenge, d’abril 11, 2010

L'HOME QUE NO PIXAVA COLÒNIA

Avui és un dia de felicitat per tots els culés.
La secció de basket va tornar a guanyar al etern rival i la de futbol va fer el mateix. Guardiola, Messi, Navarro, Barrufet, Rúbio, Xavi, Pedro, Adroher, Nagy... Herois de mil batalles, els millors i els més motivats, l'orgull i la professionalitat al servei del espectacle.
Fútbol, basket, hoquei, handbol, el f.c Barcelona domina esportivament, mediaticament, socialment, economicament, és el momet més dolç de la història del club. Europa i el món situa a Barcelona i Catalunya al mapa gràcies als èxits d'aquesta entitat privada.
Una trejectória de més de 100 anys, moltes llàgrimes i algun somriure, moltes persones i projectes, grans decepcions i alegries, tot ha contribuït a la grandesa i el reconeixemet d'aquesta "multinacional", però avui estem en el moment més gran. "Tenim un nom i el sap tothom"...

És molt injust com s'està tractant al catalitzador de tota aquesta energia acumulada, és molt trist veure com des de Catalunya mateix, s'escup a diari damunt la cara de qui per aptituts, coneixements, preparació, sort i estima ha canalitzat la força i la historia i les ha ajuntat amb resultats i èxits.
Joan Laporta i Estruch, un home de maneres gens corrents, arrauxat, valent, no és perfecte. Però, qui ho ès?
Resultats en ma, no té rival en 100 anys. Ens ha tornat l'orgull de ser culés i catalans, però també li exigim que fagi de "gendre perfecte".
Volíem un President o volíem casar la nena? Volíem títols o volíem ser capallanets? Volíem un home o un robot teledirigit des de ves a saber on? Tant ingenus son alguns que creuen que es pot tenir èxit anant amb el ciri a la ma? Quins interessos hi han darrera la campanya de desprestigi constant a Joan Laporta?

N'hi ha que son tan obtusos i "rarets"que davant l'edifici més imponent del món critiquen el necessari sistema d'aigües brutes. Queden esgarrifats només de pensar que hi pugui haver lavabos i es flaguel.len tot exigint que només pugui entrar al edifici aquell qui pixi colònia i cagui panallets...
N'hi ha que ho atribueixen a la sort, a una flor d'atmetller al cul (d'aquí les ganes de panallets, penso) i així es veuen capaços de menystenir la feina feta, tot oblidant que la sort es busca, es caça. Segons ells, un milionari quinielístic no és milionari.
Els més covards, li envegen l'empenta que ells mai tindran, no suporten veure'l sense les manilles que els lliguen a ells. Confonen el seny amb les gastroenteritis diarreiques que ells pateixen.

Al meu entendre, d'aquí a 100 anys (o molts menys) trobarem a faltar al capdavant del Barça a n'en Joan Laporta, aquell home que no pixava colònia ni cagava panallets...

The Pretty Things n Mates; Good Guys Don't Wear White

diumenge, d’abril 04, 2010

FUGIM DE LA MENJADORA

El pitjor que li pot passar a un país és perdre els objectius, oblidar-los o substituïr-los per d'altres d'aliens i poc decorosos.
Quan qui hauria de projectar un imatge de rigor i serietat en moments de crisi, està més preocupat per arrapar-se a la poltrona com una paparra afamada, no és d'extranyar que el seu exemple s'escampi com una taca d'oli.
El resultat de 7 anys de polítiques paparrils a Catalunya i la crisi econòmica ens porten a que la gran majoria des estudiants d'avui prefereixin viure del parasitarisme funcionarial, que de l'esforç i el risc del mercantilisme privat. Oblidant que qui otroga la plata per mantenir a les legions de xuclasangs són els percentatges que les administracions obtenen del capital privat.

Quan un país reclama de manera famolenca polítiques de protecció excessives, està reclamant caritat. S'està posant al servei de l'almoïna i al servei de qui li otorga el pa.
Un país ha de demanar que el deixin treballar, ha de demanar facilitats per desenvolupar el seu potencial comercial, industrial i emprenador. Un país ha de saber suar els cigrons que es menja.

Les polítiques de protecció social demanades com a dret diví, només per el sol fet d'existir, ens acosten més a territoris amb economies devastades o inexistens, a territoris on " l'hidalguia caciquil" i les menjadores de godallets afíns al poder han arrasat amb l'empenta i el treball.

La història de Catalunya ens demostra que no som així i que de forats més foscos n'hem sortit. Però sempre amb esforç i treball.
Avui el més necessari per el nostre país es espolsar-nos del ideari comú l'afany per cobrar del govern de torn (arruinats per uns quants anys) i recuperar l'orgull i els beneficiosos resultats de treballar per el nostre compte.
Només així recuperarem l'orgull de ser qui som i només així disposarem d'eines de pressió per fer-nos valer.

Kasenetz Katz Singing Orchestral Circus - Quick Joey Small