Al segle XVIII i després d´una llarga i cruenta guerra, Catalunya va passar a formar part de la gran Castella, o Espanya.I aquí s´inicia el procés de minorització y destrucció de la llengua d´aquells homenets catalans.
Després d´un parell de segles de dominació política i sense exits aparents en la substitució del català per el castellà. La població de Catalunya continuava usant aquell "patues" que tant ha molestat també a la "Grand France".
A mitjans del segle XX una onada migratoria dels exedents poblacionals dels proletariat espanyol, es va establir a Catalunya. La població catalana es va doblar i ara ja contava amb la meitat de castellano parlants en questió de 2 decades.
Discursos del tipus: els territoris no tenen llengua, només les persones; Catalunya es bilingüe. Llibertat d´elecció de la llengua a l´escola.
Són de lo més normal i corrent a Catalunya.
Molts castellano parlants usen aquestes frases per fer valer la seva superioritat legal, però dit en tó victimista i amanit amb unes pinzellades de progressisme social i protector dels individus...inclús jo em poso a plorar.
I ès que avui, l´anima de la llengua catalana, que és la població catalana, està més comode parlant en una altre llengua.
Avui ja no fa por a ningú, parlar dels inconvenients que té, no "castellenajar".
Els malvistos, som els qui intentem viure només en català(cosa impossible). Ja que "forcem" als demés a entendre i parlar una llengua que no els interesa el més mínim, i no els cal.
D´això, en fan bandera alguns polítics i d´altres també ho comparteixen tot i ser més subtils en les formes.
I és que crec que s´ha iniciat el moviment per l´estocada de gràcia a una llengua.
Enterrada la llengua, enterrat el "problema catalán".
Per viure en castellà no et cal portar "armes", mentre que si vols fer-ho en català has d´estar en "guerra constant"...i això cansa.
No han pogut fer-ho en 300 anys...els permetrem fer-ho ara? Jo no, la guerra continua.
Blood and roses,The Smithereens.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada