dijous, de juny 12, 2008

2300


L'Onada d'impagaments mercantils, les fallides de les families, el desavastament dels mercats de combustibles i aliments, les vagues, les dificultats pressupostàries dels estaments públics amb les consegüents desatencions bàsiques, no són res. Res comparable al segon superdissapte a Can Esquerra.
Aquell dia es traçaran les polítiques a seguir i les seves estratègies, rumb al 2014 ...

Veient els ùltims resultats, en el mega-ultra-xupi exercici de DEMOCRÀCIA amb el que Esquerra s'ha lluit davant les altres formacions, no és d'estranyar que ni al 2014, ni el 2300. Aquí, no serem mai res més del que ens deixin ser.
Quants dels compromisaris/votants d'Esquerra estan disposats a perdre comoditats, fer sacrificis, o fins i tot, a posar en perill la seva integritat física per l'Independència del nostre país? ...Quants catalans n'estaríem disposats?

D'Espanya, si mai en marxem, no ho farem sense patir un cert grau "d'incomoditat". Ells defensaran el seu país. Ho sabem tots.
Si amb l'escampadissa de "desgràcies" patides ultimament per tot el país, no estem disposats a tot. I fins i tot, el màxim exponent del Independentisme pateix de síndrome d'Estocolm. On volem anar? Al ABC ja només s'en riuen
Comencem a preguntar-nos de veritat, què estem disposats a donar per Catalunya? Quants motius més necessitem per començar a fer-nos preguntes de veritat?
El viatge a Ítaca (o a Can Piaxapedret), necessita collons. A més de sort, convicció i intel.ligència.

Patrick & Eugene; I Bet You Look Good On The Dancefloor

4 comentaris:

Kasku ha dit...

Apreciat Al: jo no sé (pobre de mi) si a catalunya hi falta o hi sobra testosterona, però em sembla que la composició social del país, entre burgesets panxacontents i ‘moderats’ (perfil votant etern de CiU), la gran i creixent quantitat de castellanoparlants (el que abans s’en deia xarnegos, ai perdó!), independentistes de cap de setmana, pijos figaflors i d’altra fauna multicultural i multiestúpida, afegida a la preocupació única i general de la gent per la HIPOTECA (així en majúscules), tot plegat no sembla que afavoreixi el camí cap a Ítaca (ni a cap altre lloc raonable, em temo).
És clar que sempre ens quedarà el Barça –i les senyoretes-.

Al ha dit...

A mi ja no em queda res ...
El meu equip juga a la tercera divisió i amb feines ha aguantat la categoria.
De les senyoretes, millor no dir res, que sóc propietat d'una senyorassa i uns vailets.
d'HIPOTECA no en gasto.

Què em queda?

Anònim ha dit...

Benvolguts companys.

ENS ENSORTIREM, SEGUR!!.

Matarem el drac!. Quí era aquell que em deia que cauria pel seu propi pes?. Dons ja falta menys, perque aquests del tripartit son tant soques que no se'n poden pas ensortir.

Cordialment.

Anònim ha dit...

L'anterior escrit és meu. disculpeu.