dilluns, de juliol 02, 2007

JA NI RIUEN

Catalunya durant els dos últims segles ha estat el motor económic del Estat espanyol. Als voltants del 1930 el PIB català rondava el 40% del total espanyol i avui no arriva al 19%. Espanya s'ha desembolupat, cosa molt correcte i molt necessària. Però és evident que Catalunya ha perdut molt pes específic, capacitat de decissió i respecte.
Ja no és noticia a Espanya quan els nostres polítics fan proclames sobiranistes o parlen de "plans B", ni tant sols riuen...no li donen més importància.
Ni els nostres empresaris quan reclamen més inversions són noticia i per tant no existeixen més enllà del Ebre.

Quan una empresa catalana es proposa comprar una energètica amb seu a Madrid i s'activen tots els mecanismes del "aparell", ja que prefereixen vendre-la als alemanys abans que als catalans, vol dir que alguna cosa passa.
Quan no s'han publicat les balances fiscals en 30 anys vol dir que passa alguna cosa.
Quan el TGV no arrivarà a França fins com a miním el 2012, el Sevilla-Madrid farà 20 anys que estara funcionant...alguna cosa passa.

Justament aquesta cosa que passa, ha de ser aprofitada per els nostres polítics per desarmar als qui critíquen al catalanisme polític d'etnicista, antiquat i fins i tot de feudalista.
En Jordi Planesdemunt i Pitarch ha de passar per les mateixes carreteres, anar als mateixos hopitals, i portar els nens a la meteixa escola que en Pepe Perez Gomez, i que el Mohammed Al-Havivi, i que en Bojan Alecsoai, i que la Inga Weiswergher. Mai Catalunya havia estat tant poblada.

El primer tren a la peninsula Iberica el va pagar de la seva butxaca un empresari de Mataró, fart de viatjar amb diligència de cavalls. Avui aixó és impensable i no cal que sigui així. De fet, els estaments públics hi són per fer aquestes coses.
Pot la Generalitat en cas de necessitat fer una obra d'aquesta importància? la resposta en No, no té prou plata per cobrir ni les necessitats d'aquesta societat moderna, que contribueix molt despresament al creixement dels altres. I contempla amb cara d'encantada i incrèdula com es va quedant enrera.

La falta de respecte és sintomàtica d'on som. No podrem posar com excusa que no sabíem de quin mal patiem.

The Stems: For Always