diumenge, de març 29, 2009

El Gran "Lelo"


Mai ningú en tant poc temps havia aconseguit tant per la sobirania catalana. No per encerts, més aviat per deslleialtats, mentides, enganys i fal.lòrnies.
ZP i el PSOE haurien de tenir un monument almenys, en cada poble català.
De l'Espanya plural al pacte amb el PP a Euskadi per fer fora del govern basc al PNB. Del "Aprobaré el Estatuto que bla, bla y bla" al ribot d'en Guerra. Del Estatut bort aprovat al parlament espanyol fa dos anys llargs, a la no aplicació tot esperant la sentència d'un tribunal constitucional que s'assembla més a un mercat de canvi de cromos entre criatures vestides de torero...
Ens han dit crostes, lladres, radicals.
Pocs son els catalans que avui encara creuen en l'encaix del Principat dins l'Espanya castellana. Pocs veiem l'Estat espanyol com el nostre Estat.
El PSOE ha accelerat el procés de sobirania catalana i ho sap.

La premsa d'arreu d'Europa ha relaciont la fugida unilateral de les tropes espanyoles de Kosovo amb els problemes territorials interns d'Espanya. La premsa europea parla d'Euskadi i de Catalunya directament.
Espanya no pot reconeixer un Estat nou com Kosovo a contracorrent de la resta d'europeus per el terror que els sacseja el cos només de pensar què pot passar al seu particular "cortijo".

Patim una crisi econòmica bestial, on l'Estat espanyol ja no pot fer-hi res, ans el contrari; accentuar la nostra posició de colònia. Colònia d'on treure la plata per seguir mantenint una societat espanyola acomodada en els subsidis i ajuts per gratar-se la panxa.

Ho tenim tot; una població catalana cada vegada més conscient que no ens volem per res més que per pagar. El reconeixement internacional espanyol que té un problema territorial gros i una crisi on ens ha tocat fer de burrus d'orelles d'un Estat patètic.

A partir d'ara qualsevol petita espurna, pot incendiar el bosc. Gràcies ZP, gràcies PSOE

Graham Bond Organisation; What I said

dissabte, de març 07, 2009

CRÒNICA D'UNA MORT ANNUNCIADA


Fa molts anys que a casa hi ha hagut negoci familiar. Sempre s'ha anat fent amb alts i baixos. L'entrada del euro i l'obertura de les importacions a països que clarament eren una competència deslleial varen començar a representar un problema...
I les entitats financeres em varem salvar la vida!!!
Jo pensava que la meva empresa valia 1000, però els tasadors me la valoraren en 2000. Ja estava salvat; el banc em refinançava... i jo, evidenment vaig entendre que no podia deixar perdre aquella empresa que avui valia el doble del que jo calculava.

Em Vaig endeutar, havia de plantar cara a les dificultats i l'ùnica sol.lució era la recapitalització de l'empresa. Vaig invertir en maquinaria, vehicles, formació del personal i en sistemes de qualitat i innovació. Era una inversió de futur...
La pressió fiscal anava augmentant, les exigències administratives eren cada dia més rígides i les despeses es varen disparar.
Petites despeses que s'havien de pagar per fabricar en un país capdavanter, pensava jo, despeses assumibles, n'estava segur.

L'augment de la facturació va comportar un augment de la morositat. No hi havia problema, encara tenia marge d'endeutament segons les ultimes tassacions de feia 4 anys... i el nivell de facturació em permetia augmentar el sostre d'endeutament.
Vaig proposar a l'entitat financera una segona recapitalització. Varem enviar altre vegada als tassadors. Però, Oh!!!!! s'havien equivocat!!!! La meva empresa tornava a estar valorada en 1000 (segons ells, és clar). Ja no només no em concedien aquesta segona recapitalització, em retallaven els prestecs ja concedits...

Un bon client m'explicava que a ell li havia passat el mateix. Va deixar de ser bon client just al cap de 90 dies... Ja figurava a la llista d'impagats, que creixia i creixia, mentre lentament les comandes baixaven.
Desvalorització de l'activitat, crèdit retallat, impagats en augment galopant, desmesurades exigències administratives.
No tenia marge de maniobra, estava mort i enterrat.

La sol.lució personal era tornar a començar de 0, però els requisits per tornar a obrir una petita empresa sense un gran capital em varen fer desdir d'embarcar-me. ja que alló era un altre suicidi.

Avui treballo per l'Ajuntament del meu poble, no tinc grans maldecaps. Només arrivar a final de mes i pagar el lloguer (ho vaig perdre tot). Intentar treballar tan poc com pugui i fer pagar a la societat i al sistema el seu engany.

Aquesta és la crònica de la mort d'un sistèma productiu en tot un país.

Mourning Reign-Satisfaction Guaranteed