El dilluns al migdia vaig haver de parar de cotitzar al notar-me els dits dels peus una mica garratibats. Tot era ple de neu, molta neu.
Desseguida vaig pensar amb els meus fills, vaig correr cap a casa i per sort ja eren allà. No teníem llum, ni aigua, ni calefacció, pero ens sobraven llaunes d'escupinyes i salsa vinagreta envasada. Resistiríem segur, vaig pensar.
L'endemà feia sol, hi havia quasi un metre de neu i el pitjor de tot era que estavem incomunicats a 5 km de la civilització. Les escopinyes i la vinagreta ens les vam pul.lir per sopar, que menjaríem? Vaig mirar a la Nina(al cel sia), un Golden de 13 anys i vaig haver de triar; els meus fills o la meva Golden... varem sopar Nina a la vinagreta (ultim envàs).
El segon dia la cosa s'ens posava encara més difícil i per distreure als nens els vaig dir que jugavem al Pol Nord, i vaig explicar-los el que comportava el joc: poc menjar i molta fred. Havíem de sobreviure. Vaig mirar a n'en Bru (descansi en pau), una barreja de pastor alemany i mastí, d'un any d'edat. Ja no ens quedava salsa vinagreta, una llàstima ja que en Bru era molt més tendre i melòs que la vella Nina.
El tercer dia, el dijous seguíem sense llum, ni aigua, ni gossos. Les nits s'ens feien llargues, fredes i la panxa em roncava. Vaig mirar la mare dels nens(R.I.P)... Els nens varen plorar una mica, al primer xisclet de la mama, però se la varen menjar prou bé, fins i tot l'endemà per esmorzar varen repetir.
El divendres, alhora de dinar ja no teníem res per empassar-nos. Encara seguíem incomunicats dalt la muntanya, sort que la llenya ens sobrava, però cap al hora de dinar em vaig mirar en Mateu(pobret). I aquella nit l'Emma i jo varem sopar de fàbula...
Ja sóm dissabte i apart de l'Emma, la meva filla petita, no em queda ningú amb qui parlar. La neu es comença a fondre i potser ja podria arribar al poble. Però em sap greu que l'Emma pugui xerrar com hem sobreviscut aquest dies. Ara ja és l'hora de sopar i em començo a mirar a l'Emma...
Ja he sopat... la fred, la gana, la falta de comoditats, les perdues emocionals, tot plegat un seguit de dificultats i totes superades. M'he sorprés a mi mateix del desplegament de recursos dels que he fet gala.
Ara, encaro la sisena nit sense electricitat i em miro el braç dret...
Jefferson Airplane; Somebody To Love
2 comentaris:
Molt bo! Més al prendre-s'ho a conya, perquè si comencem a pensar en la situació de moltes persones aquests dies n'hi ha per... mossegar algun d'aquests "responsables" que ens desgovernen. Salut!
Què més dir dels "responsables" que ens desgovernen?
Avui he anat a omplir una sol.licitud per encendre foc al bosc...
Que no ens passi res aquest estiu!!!
Publica un comentari a l'entrada