Em vaig empassar molts diaris digitals i els comentaris dels seus lectors i dues coses en vaig treure en clar.
1) Els espanyols tenen en propietat als catalans, com aquell que té un gos o un canari, som seus.
2) No els fa cap vergonya reconeixer que si cal usar la força per tornar on ells ens volen, l'usaran.
Es molt curiós constatar que els mateixos que dicten lleis que protegeixen als febles davant els forts, com per exemple les que castiguen molt durament la violència de gènere, no dubtarien un segon en bombardejar les escoles catalanes, si la sacrosanta unitat del Regne d'Espanya estigués en joc. Res de nou tampoc.
En realitat, res de res és nou... el que em sorprèn és que el "gossos" catalans a més d'anar amb la raó i el diàleg per davant no mostrem les dents, ni ronquem. Estem tant acostumats a rebre i a perdre, és tanta la por que ens atenalla, que consentim en deixar-nos amenaçar i consentiríem en deixar-nos estomacar a cops de vara.
Som tant idealistes que pensem que amb la veritat i els desitjos de progrés i benestar ja en fem prou. Som tant idealistes que ens varem refiar de ZP, som tant idealistes i idiotes alhora, que pensem que amb bones intencions ja en fem prou. Històricament hem triat els aliats equivocats i no hem sabut llegir el tempo internacional que regía Europa i el mon, i des de fa molts anys acabem estacats a un collar en el pati de qualsevol "hidalguillo" amb mal beure...
Ja sigui per disposar de nou estatut o per obtenir altres objectius millors hem de fer autocrítica, i hem de repensar l'estratègia, que passa sens dubte per buscar aliats i estar disposats a fer coses gens honroses. Hem de jugar amb les mateixes regles que "l'amo".
Bup, bup, bup...
The Pretty things; Turn my head
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada