CRÒNICA D'UNA MORT ANNUNCIADA

Fa molts anys que a casa hi ha hagut negoci familiar. Sempre s'ha anat fent amb alts i baixos. L'entrada del euro i l'obertura de les importacions a països que clarament eren una competència deslleial varen començar a representar un problema...
I les entitats financeres em varem salvar la vida!!!
Jo pensava que la meva empresa valia 1000, però els tasadors me la valoraren en 2000. Ja estava salvat; el banc em refinançava... i jo, evidenment vaig entendre que no podia deixar perdre aquella empresa que avui valia el doble del que jo calculava.

Em Vaig endeutar, havia de plantar cara a les dificultats i l'ùnica sol.lució era la recapitalització de l'empresa. Vaig invertir en maquinaria, vehicles, formació del personal i en sistemes de qualitat i innovació. Era una inversió de futur...
La pressió fiscal anava augmentant, les exigències administratives eren cada dia més rígides i les despeses es varen disparar.
Petites despeses que s'havien de pagar per fabricar en un país capdavanter, pensava jo, despeses assumibles, n'estava segur.

L'augment de la facturació va comportar un augment de la morositat. No hi havia problema, encara tenia marge d'endeutament segons les ultimes tassacions de feia 4 anys... i el nivell de facturació em permetia augmentar el sostre d'endeutament.
Vaig proposar a l'entitat financera una segona recapitalització. Varem enviar altre vegada als tassadors. Però, Oh!!!!! s'havien equivocat!!!! La meva empresa tornava a estar valorada en 1000 (segons ells, és clar). Ja no només no em concedien aquesta segona recapitalització, em retallaven els prestecs ja concedits...

Un bon client m'explicava que a ell li havia passat el mateix. Va deixar de ser bon client just al cap de 90 dies... Ja figurava a la llista d'impagats, que creixia i creixia, mentre lentament les comandes baixaven.
Desvalorització de l'activitat, crèdit retallat, impagats en augment galopant, desmesurades exigències administratives.
No tenia marge de maniobra, estava mort i enterrat.

La sol.lució personal era tornar a començar de 0, però els requisits per tornar a obrir una petita empresa sense un gran capital em varen fer desdir d'embarcar-me. ja que alló era un altre suicidi.

Avui treballo per l'Ajuntament del meu poble, no tinc grans maldecaps. Només arrivar a final de mes i pagar el lloguer (ho vaig perdre tot). Intentar treballar tan poc com pugui i fer pagar a la societat i al sistema el seu engany.

Aquesta és la crònica de la mort d'un sistèma productiu en tot un país.

Mourning Reign-Satisfaction Guaranteed