La secció de basket va tornar a guanyar al etern rival i la de futbol va fer el mateix. Guardiola, Messi, Navarro, Barrufet, Rúbio, Xavi, Pedro, Adroher, Nagy... Herois de mil batalles, els millors i els més motivats, l'orgull i la professionalitat al servei del espectacle.
Fútbol, basket, hoquei, handbol, el f.c Barcelona domina esportivament, mediaticament, socialment, economicament, és el momet més dolç de la història del club. Europa i el món situa a Barcelona i Catalunya al mapa gràcies als èxits d'aquesta entitat privada.
Una trejectória de més de 100 anys, moltes llàgrimes i algun somriure, moltes persones i projectes, grans decepcions i alegries, tot ha contribuït a la grandesa i el reconeixemet d'aquesta "multinacional", però avui estem en el moment més gran. "Tenim un nom i el sap tothom"...
És molt injust com s'està tractant al catalitzador de tota aquesta energia acumulada, és molt trist veure com des de Catalunya mateix, s'escup a diari damunt la cara de qui per aptituts, coneixements, preparació, sort i estima ha canalitzat la força i la historia i les ha ajuntat amb resultats i èxits.
Joan Laporta i Estruch, un home de maneres gens corrents, arrauxat, valent, no és perfecte. Però, qui ho ès?
Resultats en ma, no té rival en 100 anys. Ens ha tornat l'orgull de ser culés i catalans, però també li exigim que fagi de "gendre perfecte".
Volíem un President o volíem casar la nena? Volíem títols o volíem ser capallanets? Volíem un home o un robot teledirigit des de ves a saber on? Tant ingenus son alguns que creuen que es pot tenir èxit anant amb el ciri a la ma? Quins interessos hi han darrera la campanya de desprestigi constant a Joan Laporta?
N'hi ha que son tan obtusos i "rarets"que davant l'edifici més imponent del món critiquen el necessari sistema d'aigües brutes. Queden esgarrifats només de pensar que hi pugui haver lavabos i es flaguel.len tot exigint que només pugui entrar al edifici aquell qui pixi colònia i cagui panallets...
N'hi ha que ho atribueixen a la sort, a una flor d'atmetller al cul (d'aquí les ganes de panallets, penso) i així es veuen capaços de menystenir la feina feta, tot oblidant que la sort es busca, es caça. Segons ells, un milionari quinielístic no és milionari.
Els més covards, li envegen l'empenta que ells mai tindran, no suporten veure'l sense les manilles que els lliguen a ells. Confonen el seny amb les gastroenteritis diarreiques que ells pateixen.
Al meu entendre, d'aquí a 100 anys (o molts menys) trobarem a faltar al capdavant del Barça a n'en Joan Laporta, aquell home que no pixava colònia ni cagava panallets...
The Pretty Things n Mates; Good Guys Don't Wear White
4 comentaris:
Tens tota la raó! Es veu que no interessa gens fer justícia i atribuir a en Laporta el mèrit que té. A molts segurament ja els anava bé que el Barça fos aquella desgràcia de l'època Reina, Gaspart i Núñez (abans que arribés en Cruyff).
És evident que Gaspart era infinitament millor president del Barça que Joan Laporta...
El trobarem faltar, no en dubtis David.
veig que la conexió pretty things / barça permet una intersecció interessant sobre els intrinkulis de can Barça!
i felicitats per posar el teu cos damunt d'unes bones "trepitjamerdes" Clarks!
Salutacions des d'Upton Park
We are the Hammers i Visca el Barça!
Mods in motion!
visita el millor blog barcelonista de tot el món i participa i linka i cada setmana pots descarregar els teus sentiments i propostes...no faltis a la cita:
penyabogarde.blogspot.com
Publica un comentari a l'entrada