N'estic fart d'escriure frustracions nacionals. De vegades aquest bloc sembla el diari d'un ploramiques, d'un nat emprenyat. No és així, m'agrada riure, m'agrada jugar, m'agrada sentir-me orgullós de ser qui sóc i de ser d'on sóc, m'agrada la meva llengua, m'agrada la meva terra. N'estic enamorat Però massa sovint em recorden que de meva no en té res. Me la lloguen, només em tenen aquí per mantindre-la neta de verdisses i pagar els meus impostos. Els amos s'avergonyeixen de mi. De vegades, massa sovint m'auto-odio per no recuperar el que considero meu, el que era dels meus avis, m'auto-odio per haver d'agenollar-me davant l'amo cada vegada que ell ho desitja. De vegades no sé si tancar el bloc i deixar de fer el misèria...Però quan veig la garruleria dels amos, sé qui sóc i sé que no deixaré de ser mai així. Los Salvages; Soy así
Molt habilment les esquerres s'han autootorgat els valors que tothom desitja per la seva societat. Progressisme, benestar social, sostenibilitat, optimisme,igualtat social...etc. I la llògica del populisme ha fet la resta. Jo (l'esquerra) sóc el bó, i l'altre(la dreta) és el dolent. A partir d'aquí no cal programa, no calen idees, no calen calendaris. SI TU NO HI VAS, ELLS TORNARAN, és la màxima expressió d'aquest discurs, on el qui és més important que el què. Amanit amb un punt de modernitat cinèfila i opp-art de saldo tenim un producte que ven. La prova, el 9-M. I com que no us he vengut cap programa, si no que m'he vengut jo. No espereu que dimiteixi ni faltat d'aigua o sobrat de fugues nuclears. Evidenment anem malament. Per mi, només val el què, i el qui és fa irrellevant.
On és? us preguntareu molts; lluitant per defensar-nos. Com és que mai surt a marcar lideratge i a tranquilitzar a la població quan hi ha una crisi nacional del tipus: apagades, col.lapses, hospitals incendiats, sequeres, embussos de 70 km a les autopistes, crisis econòmiques, contagis a criatures, invasions de competències, incumpliments de promeses del pèrfid Zp o fins i tot "apunyalaments" dins el seu govern...Aixó són foteses, tonteries. Ell, mira als ulls a la mort, cada dia trenta vegades com a mínim. Ell, és un valent que no pot estar per aquestes nimietats. Els seus porucs socis de govern es lamenten del cost electoral que els suposa donar-li suport, però si no fos per el nostre valerós i aguerrit President, "ells ja serien aquí"(els homes gavina, "la crosta" i els infidels, vull dir) Deixem-lo guerrejar i aixequem altars i campanars en nom seu que no en trobarem cap d'altri que així ens defensi. Visca Montilla !!! The Urges; Jenny Jenny
Emergència nacional. Amb aquestes paraules qualificava el conseller Baltasar la situació hídrica a Catalunya. En realitat, l'emergència va començar quan Maragall va ser escollit President. El "Dragon Khan" català arrancava amb un viatge a Perpinya, continuava amb un Estatut de misèria, retallat i enribotat per totes bandes i finalitzava amb l'expulsió del amo de les claus, i el seu partit del govern progressista català. Semblava que amb nou president -Maragall estava vetat per el PSOE- l'emergència nacional catalana podria millorar. Amb Montilla de President s'han fet evidents tots els dèficits catalans i el país ha caigut en un espiral de desgràcies que fa fredat. Amb l'agreujant de la falta de reacció, o fins i tot, d'encert del Govern Montillista. Ja fa dies que estem d'emergència nacional, anys...
El més curiós de tot, és que el partit del president en aquests cinc anys ha sigut el que menys erosió ha patit. Esquerra i Ic-Verds han patit i estan patint greus problemes interns i de suport electoral, per contra el PSOE arrassa a les generals espanyoles. Maragall escollit català del any, i a Montilla no li estossega ni déu.
Catalunya està d'emergència nacional, i el més fotut del tema és que una gran part de la població catalana, o almenys resident i amb dret a vot a Catalunya no sap veure qui són els veritables responsables de la situació crítica, que s'agreugerà amb la crisi econòmica. ERC i IC, han patit l'abraçada del ós socialista i trigaran a recuperar-se de les ferides. Catalunya serà la següent víctima de l'abraçada, i certament que l'emergència i el perill existeixem, però els hídrics potser són dels menys importants.
Sóc anti-Carod, sóc anti-política d'Esquerra -abans, Republicana i de Catalunya-. Cal aquest espectacle, entre en Manelic del Paquet i el Mesies de Cambrils? Cal que l'herari públic català hagi d'invertir 200.000€ en millorar l'imatge d'un polític que està més cremat que la vespino d'un hippy? Cal desprestigiar, dividir, enfrontar a Esquerra -assalt n.34-? Calia fer President a un espanyolarro de castanyola?. Es veu que si. Sóc anti-Carod. I què?
Era d'esperar un altre incumpliment més del major mentider del Regne, Zp. Respecte al nou finançament de Catalunya, avui El Periodico publica aixó.
CONJURAR ELS GREUGES La mesura respon a criteris econòmics i po- lítics. Entre els primers ressalta el desig de rescabalar aquestes autonomies per la pèrdua dels fons de cohesió de la Unió Europea. Els motius polítics, en canvi, procedeixen de l'Estatut. Després del cost que li va comportar, Zapatero no vol que la reforma del finançament --forçat per la contumàcia de la Generalitat-- provoqui més greuges territorials. Que l'Estat inverteixi més en solidaritat i ho faci més visible sembla la millor recepta per fer callar la cantarella que "Espanya es trenca". Si s'hi afegeix que algunes de les autonomies que es nodreixen de l'FCI són feus socialistes com Andalusia o Extremadura, el moviment de Zapatero cobra encara més sentit. L'equip de Solbes aclareix que el seu altre desafiament és que el nou sistema també premiï l'esforç fiscal d'autonomies com Catalunya o Madrid, on es recapten més impostos. Per aconseguir-ho no n'hi ha prou amb ampliar la cessió de tributs d'acord amb l'Estatut --50% de l'IRPF i l'IVA, 58% dels especials-- si, com ara, els ingressos addicionals es compensen amb una participació més baixa en el fons de suficiència. La solució, segons assenyala Economia, és que quan la collita tributària superi la prevista --per eficàcia recaptatòria o perquè la Generalitat apugi la pressió fiscal en l'ús de les seves noves competències--, una part o tot l'excedent, segons el cas, es quedi a Catalunya. La fórmula perquè això no vagi en detriment de la solidaritat està per definir. I, novament, darrere de les xifres hi emergeix la política: que siguin satisfactòries per a Catalunya depèn en bona mesura la pervivència del tripartit.
Resumint; Com que a Espanya s'els acaba el "xollo" europeu, algú ha de pagar. Si els catalans volen millor finançament s'haurà d'atracar, extorquir, robar i aixugar (com ja han fet amb l'aigua) als contribuents del principat. Més del mateix...
Aquí ningú plantarà cara. Al PSC, PP, ICV i C's ja els va bé, a CiU es barallen per pactar amb el mentider i a Esquerra...son uns pobrets. Com no reaccioni el poble tocant a somatent i fotent algun espant a algú no hi ha sol.lució.
Durant molts anys la federació de CDC i UDC ha sigut ùtil al creixement del país. Avui, tot i ser la força majoritaria al Parlament català, la perdua de votants comici rera comici és lent, però sagnant. Els uns, Unió, frenen als altres, Convergència. I viceversa.
Ha arribat el moment del divorci, per sumar. Convergència podria mostrar-se amb més personalitat sobiranista, lliberal, moderna, centrista i fins i tot transversal. Per així pescar nou vot en un segment de població molt desencantada de la política i que avui o no vota, o vota a ERC i PSC tapant-se el nas.
Unió també podria captar nou vot. El moderat de Can PP, el democristià en general, el regionalista i pactista.
Desapareixaria un grup històric del catalanisme, però en surgirien dos de nous amb un potencial superior al actual. Es necessitarien, com també es precisaria d'ERC. Però potser així els pactes entre grups catalanistes serien més fàcils i per sobre de tot serien en benefici de Catalunya.
Els líders del catalanisme han de tenir molt clar aixó, o bé ens condemnaran a tots els catalans a patir la vulgarització, el pensiment i el populisme de pastanaga que representa el PSOE.
Muck and The Mires, Report from battle of the bands
El conseller Nadal avui ens ha anunciat que estan estudiant deixar a Lleida tan seca com Almeria. Mitjançant un acurat projecte d'enginyeria per la nova cultura del aigua basat en: un complicat sistèma d'absorció circumstancial de desubicació licuosa i transfluiditsació acrònica amb gir social d'afluents inclós, evidenment.
A Barcelona tenen sed. Ja han aixugat el Ter, el Llobregat i la que els sobra la llencen -son així de xulos-. Ara li toca al Segre afluent del Ebre... De què em sona a mi l'Ebre? Ah! si, l'Ebre és aquell riu que les dretes volien transvassar i que el clamor popular de la bona gent progressista i d'esquerres va fer aturar -amb molta raó, per cert-.
Calia valentia per un projecte així, que d'un sol cop assequi Lleida i perjudiqui l'Ebre, el Delta i el camp de Tarragona. D'aquesta manera s'estalvien patiments inútils a la flora, la fauna i a les personetes que habiten les terres a dessecar. O es moren o marxen. Però no hi ha el patiment inutil del projecte de les dretes...
Siguem Almeria, siguem un desert i un dia exportarem aigua com ells.
Nazi, feixista, racista. De totes bandes li cauen avui trompades a la senyora Marta Ferrussola. Heribert Barrera(agredit al mig de la Rambla per aquest motiu), el mateix Pujol, columnistes diversos i catalanistes en general; a tots els han dit el nom del porc, quan han demanat més respecte per Catalunya als extrangers. Un home que després de 30 anys aquí, encara té dificulat per parlar català, segueix sent un extranger. Però només per deixadesa seva, per gust, per ignoràcia, per vagancia, per despreci, per innecessari... Si a més, és el President dels catalans per interessos polítics més que per mèrits propis, és normal que algú li recordi que no és simpàtic, com a mínim. Si a més, és un home poc preparat, poc vàlid i els país se li desmonta als dits i ell fa veure que no és problema seu, és normal que algú li recordi que no val. No és la procedència elefants! el que es critica és l'actitud i la vàlua. Sempre hem de demanar perdó els mateixos?
Es diu que, qui no té res a perdre no ha de tenir por.
Veritablement què té a perdre CIU? Res. Fora de tot arreu, arran dels pactes tripartits, no s'han de casar amb ningú. Ans el contrari, la veritable i egoïsta feina de CIU ha de ser re-conduir el catalanisme amb l'avantatge que significa no tenir res i tenir-ho tot. Aprofitar el potencial votant descontent que ha fugit d'Esquerra i del PSC. Aprofitar el sentiment de desemparament de molts catalanistes.
No crec que sigui responsabilitat de CIU, dotar a l'actual Generalitat de millor finançament, quan tot i ser la força majoritaria queda fora per sistema de tot arreu. Per aixó, ja hi ha en Montilla, en Carod, en Saura, un Govern amic i un "brand new" Estatut. Mas i Duran no han de pactar res amb ZP. És Zp qui els necessita per assegurar-se estabilitat, l'estabilitat que no li convé a CIU. Per tant, s'ha de demanar la lluna. Qui els donarà la lluna? ningú. CIU no ha de quadrar uns pressupostos, CIU no necessita desplegar un Estatut, CIU no governa... Ara és podrà saber si a Convergència hi ha gent llesta i preparada. Ara es podrà veure si la famosa "Casa Gran del Catalanisme" era de veritat. Ara CIU podrà proposar als catalans un canvi cap a millor, no pactant amb el Mentider de la Moncloa. De lo contrari, enterrarem a Esquerra, CIU i possiblement al catalanisme...
Vull fecilitar al gran ideòleg de la pluja fina. Capaç d'immolar als pocs homes vàlids del partit per plujar-nos o pixar-nos al damunt, finament, aixó sí. Fins i tot, l'enemic a exterminar els ha passat la ma per la cara, amb un escolanet, calb i malalt.
Submergits fins les orelles a la jornada de reflexió, després d'una nova mort política l'últim dia de campanya...
Hi ha una cosa dins el trist assumpte que em fot molta gràcia. Els beneficis en aquets casos -si és que n'hi han- sempre cauen al sac d'uns. El PSOE Demà fregaran la majoria absoluta, si no la treuen. Quan la responsabilitat com a Govern que ha fracassat en les negociacions amb ETA, també és seva. Amb el desgraciat 11-M i els més de dos-cents morts, varem poder veure com catapultaven a un Bambi sense suports ni dins el seu mateix partit a la Presidència del Regne d'Espanya. Mai ningú va gosar dir alló de: "Només es donaran les condicions amb l'absència de violència", que tant els agradar fotra'ls per els morros als bascos. A ells aixó no els és obstacle per res. Per descomptat que ningú gosi dir-los que ells són els creadors de GAL. Podem dir-li assassí i mentider a Aznar per fets de fa 6-7 anys amb la guerra d'Irak. Podem dir-li lladre a Pujol tot i ser absolt en el cas Banca Catalana, engegat per un fiscal molt proper a qui tots sabem... Ningú demana l'il.legalització de ningú per els GAL. Només faltaria!!!Ningú renuncia a res, tot i la violència, només ho han de fer els altres. Ells no estan obligats a res. Ans el contrari, quan en són els directament beneficiats, que resulta que és sempre, ja els va bé. El mateix PP cau en la trampa del "bon rotllo i optimisme" sociata. No cal dir que els partits nacionalistes és senten encara més culpables que el PP i tampoc diuen res. Es molt curiós veure com la violència sempre beneficia als mateixos. Demà tornara a guanyar el PSOE i ETA no desapareixerà del tot. Ja els va bé així...Que n'és de curiós tot plegat, oi?
Vergonya li hauria de fer al PSOE haver centrat la seva campanya en desqualificar al oponent en lloc de proposar positivament. Si no em voteu a mi, vindrà el llop. És com dir: jo sóc dolent, però l'alternativa pitjor. El PP...són d'un altre planeta. IU no sé si saben que hi han eleccions el dia 9. Han fet campanya? CIU i ERC estan enmanillats per les seves propies estratègies de regalar-se al PSOE a canvi de res. I continuen apunyalant-se quinze vegades cada dia. De llàstima. Els demés han de treballar el pressupost, estratègia i ideòlegs. O sempre seran dels "demés". Condemnats al extraparlamentarisme o al grup mixte, els que tenen sort.
Fang, aburriment i poca cosa més. Em preocupa i molt la nul.litat d'idees i propostes dels qui han de gestionar la societat del Estat, del que en formem part.
No fa massa, un "amic" que llegeix aquesta pàgina, em fotia gra per la meva negativitat respecte als partits catalanistes. Fins i tot, em convidava a afiliar-me a un d'aquets partits extraparlamentaris. Segueixo veient nuvols negres. Ser de la Generació X -per afeccionats a etiquetes- deu marcar, però celebro que sigui Kurt Cobain a qui se'l hagin fotut els cucs, i no a mi. "U sigui", jo ja vull, però collons!! és que no hi ha més que mitjaneses i aburrits, plens de fang fins als genolls.
Avui, he vist nevar. Per aixó sol, val la pena aixecar-se els matins.
Un dia de cada dia a les 2 de la tarda. Conduint i pensant en la reunió professional a la que em dirigeixo. Veig per el retrovisor una patrulla de camuflatge dels mossos, amb el "pirulu" engegat, a mig Km darrera meu. Adelanten cotxes, no respecten les continues. Era evident que estaven perseguint a algú. Quan el cotxe policial és a la meva alçada, m'aparto a la meva dreta tot cedint-los el pas. M'adelanten i s'encén un rètol lluminós darrera el cotxe dels mossos que em diu que m'aturi. Ho faig, tot pensant en puc haver fet i en que ja era segur que feia tard a la reunió de feina. El motiu de l'espectacular persecussió no era cap altre que: NO PORTAR EL CINTURÓ. I jo els responc: I no n'heu fet un gra massa? Calia fer 200 infraccions més i posar en perill altres vehicles en la persecussió? Segons el mossos jo havia infringit el codi de circulació amb una falta "relativamenet" important. Per aixó em varen multar amb 150€ i retirada de 3 punts del carnet. Tot aprofitant que ja em tenien aturat em varen caure uns altres 150€ per "petites cosetes" de caire administratiu. Val a dir, que l'agent en la persecussió hauria d'haver perdut 500 punts del carnet. Però per aixó ell és l'autoritat i jo només un contribuent, que va haver de suspendre la reunió de feina.
Una canalització d'aigua propietat de la Generalitat, fa tres anys que perd 11.000.000 de litres d'aigua al dia, quan el país és amb alerta vermella per sequera. I aixó només és un dels 500 "accidents" dels que em sigut víctimes i tots sense responsable polític -ni retirada de punts-. Que no tenen cotxes patrulla d'incognit els fiscals? N'hi han de fiscals? I els jutjes, on son? En quin collons de país vivim? Cal ser tan golafre?
A les formacions catalanes els costa l'oro, el moro i la vall d'Andorra omplir els seus actes de campanya. Així ho afirma Salvador Cot a la seva columna del Avui. Remata la feina amb: -"Alguna cosa passa en la política catalana. Alguna cosa que es palpa, però encara no es veu."-
Jordi Pujol va fer coses positíves per Catalunya, i d'altres nefastes. Va guanyar totes les eleccions a les que es va presentar, i quan no tenia majoria buscava suports parlamentaris més o menys estables. Aixó feia que la política de CIU anés agafant pinzellades del soci de torn. Digueu-nos burrus, però a molts catalans ens costa i molt digerir la política dels nostres governants d'avui. Que és un sistema parlamentari? Si, ja ho sé, ho accepto. Però no és aixó senyors... Conec a molta gent d'Esquerra descontenta per el què està fent la direcció del partit. Conec a socialistes, molt enfadats per haver "d'aguantar a ERC". No conec a ningú de IC-Els verds. I l'oposició ha d'estar emprenyada i a la contra per sistema. Per tant, tenim a un govern recolzat per una majoria parlamentaria que no té majoria popular. Si a aixó li sumem els "accidents" que pateix el país dia sí, dia també. I on no hi ha mai un responsable de res, fa que el desencant sigui monumental.
Per un desencantat el més difícil és tornar-se a apassionar. I per molts: "Dos mil catorzes, "cases grans", "plataformes de tots colors" i "partits nous" que s'ens presentin serà molt difícil que la gent torni a trempar. Jo palpo el final...
Any del senyor de 2024 Europa és dins d'un forat negre. Alemanya viu dividida en dues parts, una, l'Otomana apreta l'altre, la democràtica. Espanya ha viscut diferents revoltes sobiranistes, i tot Andalusia i Extremadura son marroquines. Itàlia, és una regió de Tuníssia, i la Republica Islamica de França ha estat devastada per els continuats conflictes entre els europeus creuats, i les forces de la jihad. A Catalunya els sobiranistes lluiten per desempellegar-se del jou cultural, econòmic i social que representa ser a l'Espanya ferida en l'orgull i la butxaca per l'Islam al sud i per els moviments separatistes al nord. La Catalunya nord ha esdevingut lloc de refugi dels milicians catalans que també fan campanya amb els seus germans del nord, aquests no volen saber res del nou ordre musulmà que els atenalla. Ha estat senzill per els ideolegs catalans i occitans fer resurgir les ansies dels francesos del sud per revifar aquell passat d'agermanament entre occitants i catalans, que avui els fa lluitar junts. El Califa de Medina-Paris ha enviat emissaris a Madrid. A Canvi de tornar a fer vassalls als occitants, permet als digito-tancs-nuclears espanyols que entrin a França, ataquin i destruexin al seu gust, fins la linia que tracen les ciutats de Burdeus, Tolosa i Montpeller. No hi ha escapatoria per catalans i occitans...
Papa, papa... L'Andreu em crida i jo reacciono. Em desperto del somni amb els ulls oberts i recordo que a més de tenir el dinar al foc, estava llegint el diari. No m'en se a venir que l'exercit Turc -aquell país que vol ser membre de la UE- campi com vulgui dins un país ocupat per els USA. Matant a qui li sembla, sense un judici amb garanties, només per la sospita que puguin ser "terroristes" kurds. Recordeu que un kurd és aquell animal que pot arribar a semblar un home i a qui tothom extermina. No confondre amb un curt. Sort que som al segle XXI!!
Si per alguna cosa ens val aquesta imatge, és per internacionalitzar la posició d'Espanya vers la democràcia. I per saber que encara hi han pobles més "atrotinats" que Catalunya. Serbia ha oblidat, i molt rapidament que els F-18 espanyols també varen contribuïr a matar fills seus i a destruïr-los els país.
Una versió dels Outsiders holandesos. The Cynics; Lying all the Time.
S'acosta el 9M i tots els grups polítics treuen les ungles i marquen paquet.
Possiblement el PSOE guanyarà les eleccions espanyoles, tot i que per un marge ajustadíssim. Com possiblement, també, no els faltaran novies per acabar de formar majoria parlamentaria estable o semiestable. IU, PNV, ERC, C.Canaria, Grup mixte, CIU, tots ells candidats a acompanyar a ZP durant quatre anys més. El ventall de possibilitats de pacte serà ample per els socialistes. Aquets ùltims dies hem assistit a la recreació d'un hipotètic futur, on CIU seria l'escollida. Els mateixos convergents han dibuixat aquest escenari, tot recordant al el.lectorat català que; si és així, serà la fi del Tripartit. Ja que reclamarien als socialistes pactar també a Catalunya. CIU s'enfronta clarament al Tripartit i intenta mostrar-se als catalans com l'adversari directe del Govern Montilla, que no passa precisament per un dels moments més dolços de popularitat-si és que n'ha tingut mai-. El "rebot" per part tripartita no s'ha fet esperar. PSC, Esquerra, i IC els han acusat de sucursalistes, d'intentar guanyar als despaxtos el que les urnes ho els han donat etc, etc... Tot i que el desitg de CIU no és ni de bon troç honorable, la història recent hauria de fer memoria al tripartit.
-ZP, després de la creació del tripartit 1.0, s'enfila al balcó de la Generalitat amb el trio de líders progressistes i promet aprobar l´Estatut que surti del parlament de Catalunya (textualment)
-ZP, fulmina a Carod-Rovira després d'una excursió a Perpinyà.
-ZP, insisteix amb un nou Estatut per Catalunya i presiona al PSC.
-ZP, Una vegada aprobat l'Estatut per el Parlament català dona ordres a Montilla, l'endemà mateix de l'aprobació del texte per dir que serà esmenat a Madrid. Faltant a la seva promesa.
-ZP, fa seure a la taula de negociacions a la gent del PSC a la banda del govern espanyol, quan haurien d'haver assegut a la banda catalana pèr: dignitat, obligació (al ser el partit del president de la Gene.) i honestat.
-ZP, truca a Mas tot implorant-li un pacte a canvi del Estatut i així mig salva l'honor, però Mas torna a caure en un engany.
-ZP, fa que Maragall expulsi del govern a tots els consellers d'Esquerra.
-ZP, li fa convocar eleccions anticipades a Maragall.
-ZP, promou a Hereu com a hereu de Clos, a càrreg de les butxaques de tots els barcelonins
-ZP, després de l'aclaparadora derrota de Montilla li diu a Mas una cosa(el torna a enganyar) i per l'esquena permet a un membre de l'executiva del PSOE ser president amb els vots d'ERC, a qui ell mateix, va fer expulsar 6 mesos enrera.
-ZP, promou lleis invasores de competències ja traspassades a la Gene. I Montilla, Carod i Saura se les empassen.
-ZP, relanteix el desplegament del Estatut, i incumpleix de forma flagrant l'apartat de finançament. I el trio calla i empassa
-ZP, aquesta mateixa setmana diu que no li agrada l'estil d'ERC (primer i ùltim avís abans de tornar-los a expulsar?)
Aquestes, són algunes de les mostres de sucursalisme, que ja patim a Catalunya des de la creació del primer Tripartit. Modestament, penso que CIU s'ha posat a jugar amb les mateixes "normes" que els altres tres, cosa molt criticable, excepte per el tripartit, impulsor principal de la moda "sucursal".
De totes formes, penso, que ZP al final tindrà moltes opcions, abans que CIU per formar govern.
No hi ha ningú innocent de culpa i al final irem tots al infern.
Avui l'Espe(PP), Presidenta de la C.A Madrilenya ha anunciat la creació d'una escola a Madrid, en la que s'ensenyarà en català als fills dels pares que ho sol.licitin. Li posarà de nom Presidente Tarradellas.
No tinc paraules per expresar-li la meva gratitut. Ella, que ja va mostrar que entén perfectament "lo fet català", quan ens va dir nació, directament i per la patilla, quan el tema del trasllat a BCN de l'Agència Estatal de telecos. Amb alló de: -No podemos permitir el traslado fuera del territorio nacional...- Ara s'ens mostra encara més "oberta" cara als catalans i ens fa una escola per els nostres germans residents a Madrid.
L'ùnica manera que se'm acut per agraïr-li el seu amor a Catalunya i a la seva llengua no es cap altre que un èfimer però necessari "cunnilingus", tot tapant-me el nas -tinc compromís-. Penso que el millor es; pagar llengua amb llengua. I amor amb amor. Es tan evident que el català necessita protecció, com que a ella li cal mullar-se com una conilla, mentre nota que els seus mugrons són com pedres, i la llengua catalana la desfà de plaer, tot envaint-la allà on la passió explota i es torna liquid...
Davant la seva generositat i bonhomia; qui s'hi pot negar?
Interessats/ades amb la campanya del "cunni a l'Espe", que aquí vull iniciar,deixeu la vostra predisposició als comentaris -ara no em deixeu sól-. Catalunya us ho agraïrà i ella encara més.
Dificilment trobarem a cap altre lloc del món una país com Catalunya. Que demana perdó constantment per tenir una cultura propia i un teixit empreserial envejable, almenys fins fa poc.
Culturalment tot i que molts ens resistim a deixar la nostra llengua som conscients que la "fem" petita. Vivim sota el domini legal d'una de les llengües més fortes del món i ens enlluverna l'anglés. Molts parlem tres llengües, i a casa estant som capaços de fer esforços per intentar comunicar-nos en qualsevol llengua que no sigui la nostra. Cosmopolitisme? Complexe d'inferioritat? Estupidesa? Avui mateix el nostre President , José Montilla ha enviat "correos" a Andalusia per explicar als nouvinguts que no els cal parlar català, només faltaria!. Aquí no obliguem a ningú a res, mireu-me a mi, deu pensar.
Durant la decada dels anys 30, Catalunya representava el 40% del P.I.B Estatal. Avui estem aprop del 18%. Hem contribuit amb "solidaritat extrema" a fer d'Espanya un país del primer món, durant molts anys. Avui ja estem "de tornada" i exigim als nostres empresaris i inversors una serie de requisits que a cap altre lloc de la peninsula tenen igual. Avui, que la resta de productes espanyols són competència dels nostres, encara ens ho posem més difícil i mentre els entreguem els nostres impostos per el seu progrés, ens envoliquem amb lleis per obligar només als nostres empresaris a fer triples-mortals amb tirabuixó i els buidem la piscina.
Un país sense estima, ni cultura, que tampoc disposa de capital té els dies comptats.
De vegades, em dona la sensació de pertanyer a una secta d'idiotitzats, tot esperant el dia del holocaust final. En el que tots ens suicidarem, buscant una mort lenta i agònica, digne de la nostra trajectoria històrica. Jo, aviso: us deixaré penjats...
